El malestar de l’autogovern

La prioritat de tots els governants és disposar de tantes vacunes com sigui possible. Com més vacunats, menys persones exposades a la malaltia, més possibilitats per reiniciar l’activitat econòmica i així la crisi social serà una mica menys profunda. Però mentre la vacunació avanci tan a poc a poc, una prioritat complementària és encertar les mesures d’endeutament encaminades a salvar empreses que estan al límit però que són viables. La discussió sobre aquestes mesures és la que protagonitzen la ministra d’Economia i el governador del Banc d’Espanya. Pensant a mitjà termini, l’elecció dels projectes que en bona part es finançaran a través dels fons Next Generation és menys urgent però no menys prioritària. S’han presentat projectes potents aliant governs amb grans empreses privades i públiques, des de tots els nivells de l’administració i des de tots els territoris (abans-d’ahir, Repsol i el Port de Tarragona, per exemple).

Ara i durant molt de temps, situats en aquesta conjuntura crítica i com feia anys que no passava, l’acció governamental tindrà la capacitat de determinar el futur dels països.

Ara i aquí res és més important avui i durant els propers mesos que l’obtenció de vacunes, les mesures de salvament d’empreses i l’adjudicació d’uns fons que la Unió Europea fa indeslligable d’un programa de reformes que s’haurà d’aprovar a les Corts. Cal tenir ben clar que la Generalitat, en relació amb els ciutadans de Catalunya, pot tenir un paper secundari o a tot estirar d’espectador compromès. Més que decidir, gestiona. Millor o pitjor. Perquè qui mana, amb fil directe amb Brussel·les, és la Moncloa, mentre repeteix l’eslògan de la cogovernança. Pocs moments com el present revelen d’una manera tan nítida el mal que patim des de fa anys: el malestar de l’autogovern.

Aquest malestar és fonamentalment català. Mentre que a la majoria de les altres comunitats espanyoles s’assumeix que els governs autonòmics són institucions per fer política regional, a Catalunya els ciutadans havíem imaginat que la Generalitat tenia un poder que no té. O, en tot cas, en té molt menys del que desitjaríem o del que els nostres dirigents impostaven. Aquesta vella voluntat d’autogovernar-nos, quan el vel del poder es descorre i la realitat s’imposa sobre el desig, es transforma en frustració política.

La gestió de la frustració ha tingut dues manifestacions. Una, per dir-ho amb una expressió que manllevo de l’advocada Maria Vila, és la pulsió de la grandiloqüència. Va ser dominant durant el cicle del procés i ha tingut com a expressió paradigmàtica el relat que ens volia descriure com la Dinamarca del Sud. L’altra manifestació de la frustració és l’acceptació resignada d’una dinàmica de provincialització. Mentre s’assenyala la grandiloqüència com l’única causant del malestar, no es concentren les energies per revertir l’acumulació de poder central guanyant talent, recursos i capacitat de decisió per a l’autogovern català.

Les dues manifestacions de la frustració –la grandiloqüència i la provincialització– són conseqüència del malestar català i, malgrat que són antitètiques, conviuen anul·lant-se, provocant discòrdia interna i encara més desempoderament. Però més enllà de les institucions polítiques, atrapades en un conflicte dolorós i sense sortida, comencen a gestar-se alternatives de futur des de la societat civil. Res que el catalanisme no hagi assajat històricament. Amb aquesta voluntat va acabant els seus treballs la Comissió Catalunya 2022, que està a punt de presentar les seves conclusions després de mesos de feina. Fem una crida col·lectiva entenent amb realisme quina és la nostra situació geopolítica, pensant com adaptar-nos a una nova fase de la globalització i explorant amb ambició els nostres potencials. És una via nova. Necessita bona política. Després del malestar, reactivació.

Els catalans havíem imaginat que la Generalitat tenia un poder que no té