Pactar amb el diable

Hi ha determinats programes i models de televisió que exigeixen –en siguem més o menys conscients– una espècie de pacte metafòric entre l’espectador i els responsables de crear aquells continguts. És un acord que firmem amb el simple fet de ser partícips amb la nostra presència davant el televisor d’un modus operandi que consisteix a convertir l’actualitat en un xou i on, en certa manera, l’espectador adopta el rol de testimoni privilegiat d’un circ en el qual és conscient que en qualsevol moment l’il·lusionisme pot donar una puntada de peu al cul a la informació veraç.

Resumit de manera més directa: hi ha determinats programes que exigeixen indirectament que la seva audiència faci un acte de fe i es converteixi en un subjecte més aviat passiu i il·lús amb tot allò que està veient, fins al punt d’arribar a un acord tàcit en el qual l’espectador és conscient que allò que veu és un xou però l’accepta com a part de l’entreteniment que busca.

És una fórmula que veiem de manera més o menys assídua amb programes i formats de Mediaset lligats a la premsa del cor però que té un perill difícil de graduar: l’efecte bumerang que poden provocar aquells incendis. L’hem viscut aquesta setmana amb el documental de Rocío Carrasco, en uns continguts que han derivat en una debat social sobre la violència de gènere i un terreny tan pantanós que ja ha tingut la primera gran conseqüència: el grup ha decidit prescindir dels serveis d’Antonio David després del testimoni de la seva ex. Una decisió que sorprèn que es prengués després d’emetre el documental quan ells mateixos estaven al cas d’aquell relat molts mesos abans i no van fer res per frenar la presència de l’ex-guàrdia civil al plató. Amb aquesta acció, la cadena fa un judici al plató a algú a qui li penja l’etiqueta de maltractador quan els tribunals sempre li han donat la raó en les querelles de maltractament presentades per Carrasco, i quan no s’ha acceptat els últims tres anys obrir el cas. La sensació és que els grans responsables de la pirotècnia del cor del nostre país han acabat socarrimant-se, i s’han abrasat amb el mateix foc que fa anys que aviven per aconseguir audiència a qualsevol preu. I una vegada més, ha quedat demostrat que no val tot en una professió ja minvada per la falta de credibilitat amb l’auge de les fake news perquè l’acabem d’enfonsar amb posturejos tramposos o judicis de moral alternatius a deshora. Pactar amb el diable té aquestes coses: uns dies et creus el rei del mambo i d’altres l’invent t’esclata a la cara. I aquí podem ser tots víctimes, però també responsables. Que ningú no se n’oblidi.