La Vanguardia (Català-1ª edició)
De la Guerra Civil a la transició
JORGE MARTÍNEZ REVERTE (1948-2021) Escriptor, periodista i historiador
De Jorge Martínez Reverte, que va morir ahir amb 72 anys víctima d’un càncer, el primer que es podria dir és que “va morir amb les botes posades”. Perquè ni l’ictus que el tenia parcialment paralitzat des del 2014 ni el càncer li van impedir de continuar escrivint articles i llibres pràcticament fins a l’últim dia. I el segon que es podria dir és que va ser un autor que va viure diferents vides.
Primer de tot, des dels anys de la transició, va ser periodista, en mitjans com Triunfo, Cambio 16, La Calle, El Sol, El Periódico i El País, i també a la ràdio i la televisió. En aquesta faceta cal destacar el valent article que va publicar el 2008 per explicar com havia ajudat a morir dignament la seva mare, un text que li va valer el premi Ortega y Gasset i que ara que s’acaba d’aprovar la llei d’eutanàsia cobra actualitat.
En segon lloc, va ser escriptor de novel·la negra i va crear l’investigador Julio Gálvez, en qui va aportar les seves experiències a les redaccions, ja que el personatge era periodista. Reverte pertany a la generació dels Manuel Vázquez Montalbán, Juan Madrid i el més sènior Francisco González Ledesma, que van inventar pràcticament del no-res el gènere a Espanya. El fet diferencial de les novel·les de Martínez Reverte respecte a les de la resta és l’humor hilarant: Gálvez és un desastre amb potes, té una vida personal catastròfica i és especialista a ficar-se en embolics esbojarrats.
El personatge va debutar el 1979 amb Demasiado para Gálvez iva protagonitzar fins a set novel·les, les últimes de les quals va ser Gálvez y la caja de los truenos el 2017. A través d’aquest atribolat periodista assistim a l’evolució d’Espanya des de la transició i treuen el cap l’especulació immobiliària, el terrorisme d’ETA o la corrupció política, i de retruc també els canvis que han anat transformant la premsa al nostre país.
Però Martínez Reverte va tenir com a mínim una vida més: la d’historiador. Va centrar els esforços en la Guerra Civil, que va abordar amb dues premisses: una vocació divulgativa i narrativa –a la manera del mestre Beevor– que enganxés els lectors, i una aproximació sense apriorismes ni orelleres ideologies. Els resultats més destacables d’aquesta faceta van ser notables llibres sobre batalles –La caída de Cataluña, La batalla del Ebro, La batalla de Madrid– i una exploració d’un tema difícil directament relacionat amb la guerra: La División Azul. Rusia 1941-1944 . A més, i en aquest cas en col·laboració amb el seu germà, el també escriptor i viatger Javier Reverte, va continuar explorant la Guerra Civil en un llibre molt més personal: Soldado de poca fortuna, relat de l’agitada vida i els vaivens ideològics del seu pare, Jesús María Tessier, que va lluitar a la guerra amb els comunistes i va acabar combatent el comunisme amb la División Azul. Amb la seva germana Isabel Martínez Reverte va abordar un altre episodi històric, en aquest cas de la transició, a La matanza de Atocha, 24 de enero de 1977. Els temps de la postguerra i el franquisme reapareixen al seu llibre de memòries Una infancia feliz en la España feroz , i va reprendre el to autobiogràfic en una obra testimonial sobre l’ictus que va patir: Inútilmente guapo: mi batalla contra el ictus.
Com a novel·lista, historiador i periodista, Jorge Martínez Reverte ha estat un cronista lúcid de la història d’Espanya des dels temps de la Guerra Civil fins als nostres dies.