La sida en temps de covid

El Macba revisa l’obra poètica i poderosa de Félix González-Torres

Vestit únicament amb sabatilles esportives i uns calçotets de lamé platejat, apareix silenciós una vegada al dia, a l’hora que ell decideix, sense avisar. Puja en una plataforma emmarcada de bombetes de llum i balla una música que només pot sentir ell. Amb prou feines seran uns minuts, els que ell decideixi. El visitant pot coincidir amb ell. O no. L’obra de González-Torres (Cuba, 1957Miami, 1996) té molt a veure amb la fugacitat de la vida, amb l’amor i el plaer, amb la pèrdua i el desig, la fragilitat del cos i la vulnerabilitat homosexual, amb el vessant personal i el polític. Va perdre qui va ser la seva parella durant molt de temps, el canadenc Ross Laycock, a causa de la sida, i ell mateix veuria tràgicament truncada la seva vida a causa d’una malaltia relacionada amb el VIH cinc anys després de crear el seu cèlebre Untitled (Go-Go Dancing Platform), a què arribem al Macba després de travessar una catifa de caramels i una cortina de boles de vidre, platejades i turqueses, que sonen com una cascada d’aigua.

“Necessito l’espectador... Necessito la interacció pública”, li va dir al també artista Tim Rollins en una entrevista del 1993. “Sense el públic aquestes obres no són res. Necessito que el públic completi la feina, que m’ajudi, que assumeixi la responsabilitat, que es converteixi en part del meu treball, que s’hi afegeixi”. Farà bé de recordar aquestes paraules el visitant que a partir de divendres s’endinsi a Félix Gonzalez-Torres. Política de la relació, una de les exposicions més esperades del Macba, que coincideix amb els 25 anys de la mort de l’artista, a 38 anys, i la primera individual que se li dedica a Espanya després de la pionera que es va poder veure el 1995 al Centre Gallec d’Art Contemporani, sota la direcció de Gloria Moure i comissariada per Nancy Spector.

Aquesta vegada és Tanya Barson, la conservadora en cap del museu, l’encarregada d’oferir una lectura “política” d’un dels artistes més grans de finals del segle XX, l’obra del qual, profundament poètica i emocional i sovint vista sota el prisma de la sida , el sexe, la malaltia i la mort, eleva encara més la seva veu en temps de pandèmia. “Dos rellotges iguals, un al costat de l’altre, són molt més amenaçadors per als poders fàctics que no pas una imatge de dos homes fent sexe oral”, va escriure Félix González-Torres arran de Untitled (Perfect lovers), obra amb què l’artista d’origen cubà tornava a recórrer a la idea dels objectes duplicats com a expressió d’afinitat homosexual i d’unió. Dos rellotges de cuina. Dos batecs del cor perfectament sincronitzats, tic-tac, tic-tac, però condemnats pel pas del temps a perdre l’alineació exacta. La metàfora és subtil i, com tot el seu art, poderosa i subversiva. Dos miralls idèntics, dues aliances de casament, dos cèrcols que es toquen formant el símbol de l’infinit, li serveixen per parlar de l’amor homosexual d’una manera que els polítics conservadors no podien condemnar ni censurar, a diferència del que hauria passat amb qualsevol altra imatge explícita sobre la relació entre dos homes.

Potser per això, i perquè durant el franquisme els rellotges espanyols estaven alineats amb els què, escrit en lletres gòtiques, es pot llegir: “Només és qüestió de temps”, el mateix que es podrà veure en diferents idiomes els pròxims mesos a la façana de L’Auditori o en tanques publicitàries repartides per tota la ciutat. Penjaran garlandes de llums a la

GONZÁLEZ-TORRES

GRANS TEMES

FORA DEL MUSEU

fomentar la multiplicitat de lectures d’unes obres que titulava invariablement Untitled, per bé que tot seguit tancava entre parèntesis el seu significat íntim. Com el mirall blau (Por). De què concretament? Busco les seves paraules: “Pots ser destruït per amor i com a resultat de la por. L’amor és molt peculiar perquè dona una raó per viure, però també és una gran raó per tenir por, per tenir molta por, per estar terroritzat de perdre aquest amor...”. Però a la seva obra també hi ha lloc per a l’esperança a les bombetes enceses o a la catifa de caramels embolicats en cel·lofana brillant que es va fonent a mesura que el visitant se’ls emporta (a causa de la pandèmia se’ls haurà de menjar fora del museu). Cada dolç és un cos que ja no és aquí. També hi ha piles de cartells que un es pot emportar lliurement. El museu decideix si els reposa o no, i quan.