Els ossos balladors

La literatura catalana té dos moments sublims d’ossos balladors. El primer, més conegut, és un poema de Salvador Espriu, L’os Nicolau, del llibre Les cançons d’Ariadna, del 1949. És una cançó per fer ballar l’os, tocant el tambor. Explica que és tan vell que ha vist les grans fetes de la història de Sinera: les mestrances i els antics pilots de vaixell, la monja que va penjar els hàbits i la senyora francesa distingida que va venir de Vallgorguina. Qui fa ballar l’os és un gitano que li crida “mou el pinré” (els peus) i un seguit de frases incomprensibles. Espriu es va inspirar en un os real que feien ballar pels pobles: li deien Nicolás, com el tsar de Rúsia. A Ronda de mort a Sinera, de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, pel que es pot veure a les fotos, l’actor Joan Tena feia un os Nicolau sensacional. Va ser una gran idea que, en lloc de disfressar-lo amb pells, de manera realista, anés vestit amb una granota de mecànic: un mecànic que es movia com un os.

L’altre episodi, no tan llegit, és a El poble gris (1902), de Santiago Rusiñol. Una nit es presenta a l’hostal un bohemi acompanyat d’un os: “lo menos os possible, mansoi com una persona, desplomat, mústic i trist, sense ungles ni queixals, i quasi sense genives, amb una durícia al morro de tant portar-hi la cadena, amb un bossal per a enganyar la parròquia fent veure que encara podia mossegar”. El bohemi entra a sopar al menjador, l’os es queda fermat de la cadena a una d’aquelles anelles de les façanes on lligaven els matxos i els cavalls. Quan surt a buscar-lo, el tros de morro entre els dos forats se li ha esquinçat. El bohemi, desesperat, s’imagina hospitals plens de gent mig rosegada. Comencen a córrer guerrilles per la plana, buscant la bèstia... que és a la cuina menjant carn d’olla reescalfada “com l’home més campetxano”.

Fa uns anys, a Prats de Molló vaig comprar el llibre de François-Régis Gastou Montreurs d’ours des Pyrénées et d’ailleurs (2002), amb un material impressionant sobre els ossos balladors i els firaires que els feien ballar. N’hi va haver una gran tradició a l’Arieja i també molts firaires nòmades, generalment gitanos. Les fotografies mostren uns ossos més humans que els humans: apallissats i famolencs, drets sobre les potes del darrere amb la cadena i el morrió, de vegades amb un pandero a la mà. Sovint amb altres bèsties sàvies, mones, sobretot. Els ossos no creaven grans problemes però calia vigilar quan hi havia cavalls. En una fotografia el gitano i l’os porten tots dos la cadena al coll, lligats l’un amb l’altre. El gitano duu un garrot, i l’os, el pandero. Per arrodonir la identificació entre l’un i l’altre, el gitano li ha posat el seu barret.

Nosaltres ja no hem vist mai ossos balladors i pràcticament no n’hem sabut res. Per als nostres avis i besavis, que potser tampoc no en van veure, era un record heretat, encara fresc, com ho va ser per Rusiñol i Espriu. Per això, quan van començar les boîtes i la gent jove començava a ballar suelto, després de dècades de polques, valsos i pasdobles per parelles, les àvies sentenciaven de manera contundent: “Sembla el ball de l’oso”.

Per als nostres avis i besavis, que potser tampoc no en van veure, era un record heretat, encara fresc