La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Hi ha delinqüents que són bons poetes”
José Ángel González Franco publica ‘Y nadie’, el seu segon poemari
Si en lloc de Dret hagués estudiat Filosofia i Lletres, hauríem perdut un advocat i hauríem guanyat un poeta. Tot i que, de fet, José Ángel González Franco ja ho és sense necessitat de certificat.
Nascut a Barcelona el 1971, el prestigiós advocat penalista, expert en delictes econòmics, és autor d’Aritmética del desgaste (2014), i Pere Gimferrer ha dit que “aixeca ciutats com qui entona un cant cerimonial o contempla una civilització a punt d’extingir-se”. Y nadie (Esto no es Berlín) és el seu segon poemari. Converteix idees en paisatges, i ens hi acompanya.
Dedica el llibre al seu pare, de qui diu que ha heretat la passió per la màgia i l’alquímia des de la paraula. Escriu com si hagués desaparegut un món... de què sent nostàlgia.
“És veritat, en el cíborg que ve no m’hi reconec. Soc una mica contrari a la postmodernitat, no la comparteixo gaire. Hi ha certa nostàlgia en això, ho assumeixo. El contrast tecnològic excessivament explícit, molt pornogràfic en tots els sentits, com a poeta m’incomoda”.
La lírica no l’assalta ni abans ni després d’un judici. “M’assalta quan li dona la gana... De vegades a mig judici sento que he d’apuntar una cosa. Una vegada li vaig cantar, vaig dictar, un poema sencer a la meva dona, des de la dutxa. I ella, al llit, mig adormida, va anar prenent nota. “Em deu estimar”, diu que va pensar.
Però l’autor no ens dona gaires detalls personals al seu poemari. “En poesia el que faig és, precisament, desegocentrar-me”. Jo m’esborro”. Però a la novel·la que prepara d’un temps ençà es deixarà veure una mica més. Li preguntem si ha conegut delinqüents poetes. “He conegut subjectes amb delictes que vivien de manera autèntica, aplicaven certa lírica a la seva vida”. Un estava acusat de delicte fiscal.
“Com a poeta em resultava interessant. Estic convençut que certs delinqüents poden ser poetes meravellosos. Res no és incompatible amb res. Faulkner era porter d’una finca”, recorda.
Sap que l’advocat de Bárcenas era poeta? “A Bárcenas el vaig conèixer perquè, al principi, es va sondejar si jo el defensaria. Però després va resultar que era un personatge indòmit a qui li agrada fer el que li surt dels nassos. O sigui que, vist el que ha passat, vaig fer bé (si tenim present la quantitat d’advocats que Bárcenas va tenir després), i no crec que li dictés la poesia”.
A l’autor, que rebutja les categoritzacions perquè les etiquetes tendeixen al reduccionisme, fins i tot en literatura, li agrada reflexionar sobre el concepte del temps. “El temps és el privilegi il·lusori dels éssers humans. El que dona cert sentit a tot”. Considera que el Barça “necessitarà més poetes que advocats”.
Lector exigent, sempre amatent al bon ús del llenguatge. Li agrada llegir assaig de qualitat, filosofia i narrativa. “La poesia, només si és molt bona”. Els seus primers lectors són la seva esposa (“Molt crítica i a qui dec la meva iniciació, creure’m que jo era poeta”) i Pere Gimferrer. “Després ja venen els tècnics, dos amics: Albert Tola, dramaturg, i Carlos Pardo”.
“La paraula més justa que conec és la paraula poètica”, conclou González Franco, poeta, advocat i somiador.
“El cíborg, el contrast tecnològic explícit, molt pornogràfic en tots els sentits, com a poeta m’incomoda”