Qui va ser la dona més pintada del món?

Obre els braços per abraçar-me, / obre els pits, que allà m’hi sento, / obre’t a la fúria del meu petó, / el teu llavi rosat!”, cantava amb una veu profunda que el seu amic Jean Cocteau va descriure “com sorgida del seu sexe”. Musa de físic androgin i ànima lliure del París d’entreguerres, va ser la primera dona que va regentar un club nocturn, La Vie Parisienne, i des de l’escenari cantava històries explícites d’amor i desig lèsbic observada pels molts retrats que d’ella van fer 225 artistes: de Man Ray o Pablo Picasso a Francis Bacon, Georges Braque, Francis Picabia o Tamara de Lempicka, amb qui va tenir una aventura. D’acord amb una vida viscuda segons les seves pròpies regles, els distribuïa estratègicament per tot el local: com més afavorida s’hi veia, més a prop de l’escenari els posava. Els que li agradaven menys els relegava als banys. Era conscient del poder de la imatge, i va multiplicar la seva fins a l’infinit.

Model, cantant, actriu, empresària, novel·lista, Suzy Solidor (19001983) va arribar al cim i va anar lliscant cap a la foscor fins a gairebé desaparèixer. Nascuda el 1900 a Saint-Malo, a la Bretanya, arriba a París amb 18 anys tot just acabada la Gran Guerra, en què havia participat com a voluntària conduint ambulàncies. Allà coneix la que seria la seva primera parella i pigmalió, Yvonne de Bremond d’Ars, propietària d’una coneguda botiga d’antiguitats, que la introdueix al món de la moda. Rica i famosa, el 1932 deixa la relació i obre La Vie Parisienne, escenari on es converteix en una celebritat amb tòrrides cançons d’inspiració marinera que ella dedica al públic femení.

Les nits de glòria continuen durant l’ocupació nazi. Solidor crea la versió francesa de Lily Marlène, però el fervor dels oficials alemanys li passa factura després de l’alliberament. El Comitè de Depuració li prohibeix exercir durant cinc anys. El 1954 torna a penjar els seus retrats en un nou cabaret, Chez Suzy Solidor. Però ja res no és el mateix, i es trasllada al sud de França, a Haut de Cagnes, on reapareix al soterrani de casa seva.

Les últimes dècades ha estat objecte de biografies (Suzy Solidor, uneix vie d’amours, de Marie-Hélène Carbonel) i documentals (Suzy Solidor, un étrange destin, d’Alain