La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Em sento com si fos al Barça i al costat de Messi”
Pol Espargaró, pilot de MotoGP del Repsol Honda Team
La Massana (Andorra)
Vuit quilòmetres a bon ritme, corrent per la muntanya, des del coll de Beixalís en direcció al pic de Casamanya, ruta de trail runners , és l’ esmorzar que es cruspeix Pol Espargaró Villà (Granollers, 10/VI/1991) amb el seu preparador físic, Marc Rovira. Toca posar-se a to abans de volar a Qatar, on demà engega el Mundial de MotoGP 2021. En arribar a casa, el pilot del Repsol Honda té la rebuda afectuosa de l’Alexandra, la seva filla d’un any, i de l’Eina, la seva gossa, i un qüestionari de regal sobre la taula. La Vanguardia visita el nou company de Marc Márquez, un Pol Espargaró que viu el millor moment professional: ha estat una de les sorpreses de la pretemporada i ambiciona ser campió del món... Campió el primer any a Honda. Com ho llegeixen.
És un dels veterans de la graella (8è curs a MotoGP) i és al millor equip del Mundial. Casat, una filla, ben pagat, i ara també vacunat... Què li falta? Em pregunten per què sempre ric i sempre dic “perquè soc feliç”. Tinc tot el que necessito, i estimo tot el que tinc. No em cal res més. No només pels diners. Estic envoltat de molt bones persones que m’ajuden a fer el que més m’agrada, i la família està bé de salut. Això té més valor que qualsevol cosa.
Es queixen gaire, al gremi? En la competició sempre mires què té l’altre, aspires a més...
Hi ha gaires enveges?
Sí, n’hi ha. I també molta rivalitat. Però aquesta enveja, mentre sigui sana, et fa millorar.
Es veuen moltes clatellades entre pilots a les xarxes socials...
Ho dius per Jorge Lorenzo? És difícil ser a la palestra molts anys sent un dels millors del món i deixar la competició; sempre et falta l’atenció de la gent, i això de vegades el fa criticar alguns pilots i crear controvèrsia. Depèn de cada pilot... Jo limito els comentaris personals.
Potser és la maduresa de la paternitat. Fa un any que pilota sent pare. En què l’ha canviat? Als grans premis, l’equip em veia diferent, amb por que canviés com pilotava. A KTM era com si per ser pare perdés interès a arriscar.
I és així? Nota que ha tallat gas, ara que és pare?
No. Soc més prudent en la vida civil, sens dubte, sobretot quan faig coses amb ella. Però en el món laboral em vaig fer a la idea que no podia canviar res. Soc en el millor moment esportiu, i si volia seguir al millor nivell m’havia d’enfocar en l’esport.
El “millor moment esportiu” li arriba a Espargaró als 29 anys, després de set temporades a la classe reina: tres cursos iniciàtics amb Yamaha Tech3 (2014-2016), on va veure truncat l’ascens a l’equip oficial pel tap de Rossi, i quatre anys de maduració i supervivència a KTM (2017-2020), on va liderar a la pista un projecte que va portar del fons de la graella a guanyar curses. La seva experiència més dura.
L’aprenentatge a KTM ha estat la millor escola per a l’Honda?
A KTM ho vaig aprendre tot. I tot és tot. En la vida personal i l’esportiva. Vaig aprendre a ser més dur, més fort, a patir més, a superar lesions molt dures, a madurar moltíssim, a expressar-me, a fer una MotoGP de zero... L’aprenentatge a KTM m’ha anat molt bé perquè era una moto molt bàsica, agressiva i perillosa. Em vaig endurir en l’entrega de potència, en l’entrada als revolts amb molt fre... Em vaig fer adult a MotoGP.Vam començar de molt enrere, però la feina ha donat fruits.
I gairebé li costa la vida. El 2018 va patir tres lesions greus.
Deia Marc Rovira que si no fos “tan fort mentalment, s’hauria retirat de les motos”. Ho va pensar?
Sí. Vaig tenir una caiguda molt forta a Brno i no em vaig quedar en una cadira de rodes de miracle. Vaig estar tres mesos de recuperació. Dels dos primers no en recordo res. Van ser moments molt durs. Però l’era KTM em va fer millorar.
Què el fa ser tan persistent? L’autoconfiança, saber que soc capaç de més, i pensar que no he tingut les oportunitats que mereixia. L’única manera d’aconseguir-les és perseverant, aixecant-te quan caus, treballant més que la resta, fent més hores, intentar ser més intel·ligent, i somiar moltíssim.
I el somni es fa realitat amb el fitxatge per Honda al costat de Marc Márquez. Després de passar pel Tech3 i KTM, a què es comparable el Repsol Honda?
“El que no m’agrada d’ell és que és molt impulsiu conduint, però l’agressivitat també és el seu punt fort”
És com ser al Barça al costat de Messi. És la millor descripció possible: soc al millor equip i al costat del millor pilot. És cert que la moto els ha costat a alguns els darrers anys, però és l’equip que ha estat guanyant les últimes lligues, i amb el pilot més valorat de la graella.
Què suposa ser amb Messi? T’encoratges o t’arronses?
Ser al costat del Marc era una cosa que necessitava, ho volia realment. Anar a Honda no era només portar aquesta moto, era ser
d’ell és que de vegades és molt impulsiu conduint. Això té una part negativa. Jo soc més cerebral, penso més les coses abans de fer certs moviments.
I el que més li agrada d’ell? Aquesta agressivitat i explosivitat també li donen avantatge pilotant en una última volta. És el seu punt fort, que li ha donat fama i títols.
Voldria tenir res del Marc? Moltíssimes coses. Per exemple, la maduresa sent molt jove; ell tenia un entorn més controlat i els resultats li van sortir molt ràpid a MotoGP. Va tenir una carrera molt més encarrilada, sempre amb l’Alzamora al costat, envoltat d’un nucli dur que el va ajudar a no perdre el cap. Al meu cas, vaig canviar moltíssim d’equips i això crea inestabilitat.
Quatre dies de proves i comença el Mundial. Arriba a Qatar com una de les sorpreses de la pretemporada. Què és més real, el 5è del tercer dia o el 10è global final?
Tot és molt incert perquè no es veu el potencial real de les motos. Soc en una situació molt més bona de la que molts s’esperaven, fins i tot jo. Però soc lluny d’on vull arribar. Em falten moltes voltes, moltes curses i circuits per adaptar-me a la moto.
En la presentació de l’equip deia que no es podia permetre un any d’adaptació sense resultats. Per vostè, què són resultats?
Guanyar el Mundial...
Ja, d’entrada, el primer any? Sí. No tinc gaire temps. No tinc 21 anys, ni puc esperar que els resultats comencin a sortir al cap d’un any i mig. El Marc va guanyar el Mundial al primer any. Això és molt ambiciós i el normal és que no passi, però tenim experiència, l’equip i jo, sabem els resultats que es poden fer amb aquesta moto, i hem de ser ambiciosos. Si no assoleixo el títol, lluitaré per les màximes victòries.
Quins mínims exigeix Honda?
No em poden demanar uns mínims perquè me’ls marco jo. L’autoexigència és més elevada que l’exigència que em puguin posar ells. Soc conscient de la responsabilitat que impliquen aquests colors i sé que tinc possibilitats de ser campió. Si no ho soc o no m’hi acosto, no mereixeré aquest equip ni aquesta moto, i potser hauré d’anar a un altre campionat. Ser a HRC passa per ser campió algun dia i això és el que vull fer en els dos anys de contracte. Vull ser-ho en el primer.
Un pronòstic per al 2021? M’agradaria dir-te que campió del món; és pel que lluitaré. Tot el que no sigui ser campió no serà positiu.
El seu top 5, suposant que Márquez pugui córrer aviat? Marc, Mir, Miller, m’agradaria ser-hi jo i Quartararo o Viñales.
“Márquez, Mir, Miller, m’agradaria ser-hi jo i una de les dues Yamaha, Quartararo o Viñales”
EDURNE CONCEJO
El Barça va superar ahir els cent gols a la Champions. Una xifra que va celebrar amb una autèntica exhibició davant un rival de la talla del Manchester City. El creixement del conjunt blaugrana els últims anys és indiscutible, i si Patri Guijarro reconeixia en una entrevista amb La Vanguardia que s’estaven acostant als grans d’Europa, ahir el conjunt de Lluís Cortés va demostrar que la línia de meta potser ja l’han traspassada.
Potser no és el Wolfsburg, l’últim adversari que ha estat capaç de guanyar les catalanes, ni l’Olympique de Lió, que monopolitza els títols de Champions des de fa cinc anys, però el Barça, a partir d’un estil de joc molt reconeixible, fa temps que aspira a dalt de tot, i si el dubte era si estava preparat per mostrar a Europa la mateixa superioritat que desplega a la Lliga jornada a jornada, davant les blue sky va ratificar que ho està.
El Barcelona es va exhibir a Monza, va treure la pilota a un equip que no hi acostuma a renunciar i va multiplicar les ocasions. Només la falta d’efectivitat i les aparicions estel·lars de la portera Ellie Roebuck van mantenir viu el City durant bona part del partit, però el conjunt anglès va acabar sucumbint davant les blaugrana, que van aconseguir deixar l’eliminatòria gairebé resolta amb els inapel·lables gols d’Oshoala, Mariona i Jenni Hermoso.
“Hem de donar moltíssim valor a la victòria. El City va segon a la millor lliga d’Europa i té tres campiones de l’últim Mundial. És un equip que era molt difícil de guanyar”, valorava Lluís Cortés després del partit. El tècnic va assegurar que va ser “un dels millors partits” del seu equip: “Quan el Barça es posa les piles està preparat no només per guanyar els equips de la Lliga, sinó per jugar contra qualsevol equip d’Europa i mirarlo als ulls”. El de Balaguer es va mostrar orgullós de l’equip que havia vist a Monza: “És en aquests partits en què hem de veure el millor Barça, i jo crec que s’ha vist. Hem estat fidels al nostre estil”.
Qui també va valorar el triomf va ser Asisat Oshoala. Ahir la futbolista nigeriana va entrar als llibres d’història del FC Barcelona després de ser l’autora del gol número cent a la Champions. Un rècord de què la davantera blaugrana no estava al cas; de fet, en va ser informada a la banqueta: “M’ho acaben de dir. És molt bo formar part de la història del club, és un gran moment per a mi i per al club”. La jugadora africana també es va mostrar cauta sobre l’eliminatòria: “Això és la Champions; encara hem de jugar el partit de tornada, però és bo haver guanyat aquest partit com a locals”.
A la festa blaugrana davant el City no hi podia faltar Jenni Hermoso, que va rebre l’alta hores abans del partit i, malgrat sortir al minut 70, va tenir temps de marcar per sumar 13 gols a la Champions,