Irene Lozano deixa l’esport

La presidenta del CSD abandona el càrrec i s’uneix a la llista del PSOE a Madrid

Al juny, durant una entrevista amb La Vanguardia, Irene Lozano (49) deia:

–El futbol femení és un dels nostres grans compromisos i professionalitzarlo és un repte (...) Les jugadores són formidables per exemple amb el tema LGTBI, en què són molt més lliures que els homes. Això és bonic. Per a les joves el futbol femení és una causa.

A partir d’ara, aquesta –la professionalització del futbol femení– ja no serà la seva causa. La presidenta del Consell Superior d’Esports (CSD) va anunciar ahir que abandonava el càrrec per afegir-se a la llista del PSOE per a la Comunitat de Madrid, una llista que lidera Ángel Gabilondo (les eleccions són el 4 de maig).

Irene Lozano, que ha presidit el CSD durant catorze mesos, figurarà com a número 4 dels socialistes, al darrere de Gabilondo, Hana Jalloul i Pilar Llop, en uns comicis que semblen agitats, amb una dreta sòlida des de fa dècades i un protagonista inesperat, com és Pablo Iglesias, fins fa unes setmanes vicepresident segon del Govern espanyol, avui líder de la llista lila per Madrid. I tot això enmig d’un procés pandèmic la sortida del qual es percep possible, tot i que no propera.

Irene Lozano havia assumit el càrrec el 30 de gener del 2020, després d’haver-lo heretat de María José Rienda, i poc abans que s’abaixés el teló i el món de l’esport –el món en general– quedés relegat a un espai tancat.

Unes circumstàncies com aquestes convertirien el seu mandat en un exercici d’equilibrisme, res a veure amb el projecte que ella s’havia marcat per endavant. Durant mesos, la lluita per la professionalització del futbol femení, la reforma del pla ADO (essencial l’any olímpic) o la internacionalització de l’esport es convertirien en una missió utòpica, ja que es veuria frenada per les lluites intestines entre LaLiga i la Reial Federació Espanyola de Futbol.

–[Els conflictes entre LaLiga i la Federació]

cansen el món del futbol, els clubs, els aficionats i crec que també els periodistes. Una de les coses que vam fer en plena pandèmia va ser el pacte de Viana [un acord per a la tornada del futbol], perquè creiem que LaLiga i la Federació han de tenir bona relació –va dir Lozano al juny a La Vanguardia.

El pacte de Viana, signat l’abril del 2020, suposaria un relatiu alleujament en temps de pandèmia.

Els tres ens [LaLiga, la Federació i el CSD] es comprometien a treballar en un “clima de pau”, esperit indispensable per garantir la tornada del futbol professional (de l’esport en general) tan aviat com el coronavirus ens doni un respir.

La inesperada (de portes enfora) sortida d’Irene Lozano destil·la una aroma de feina inacabada.

Sens dubte, encara no es percep l’enyorada pau en el món del futbol. Tebas i Rubiales es mantenen enrocats, en posicions irreconciliables. I d’aquí quatre mesos es perfilen els Jocs de Tòquio 2020 (o 2021), una situació que compromet la Moncloa i José Manuel Rodríguez Uribes, ministre de Cultura i superior immediat de Lozano, forçat ara, i amb presses, a buscar-li un substitut.

Durant el seu mandat, de catorze mesos, Lozano amb prou feines s’ha pogut centrar en res més que en la lluita contra la pandèmia