Moviments exteriors d’Espanya

Espanya i Holanda han elaborat conjuntament un document que té per objectiu reforçar l’“autonomia estratègica” d’Europa. Es tracta, en la fase actual, d’un document de treball dividit en tretze punts, que ha estat remès a Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, entre altres mandataris europeus.

El primer que crida l’atenció en aquesta iniciativa és que reuneixi el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i el primer ministre holandès, Mark Rutte, el poder del qual ha estat revalidat en les recents eleccions del seu país. Fa tot just un any, les friccions entre els anomenats països frugals, dels quals a la franja central i septentrional d’Europa destacava Holanda, i els de la ribera mediterrània, entre ells Espanya, eren el més rellevant de la seva relació. El nord retreia al sud la seva suposada indolència i les seves exigències pel que fa als fons estructurals europeus i, també, al relaxament de les mesures d’austeritat. Ara, en canvi, el liberal Rutte i el socialdemòcrata Sánchez maniobren de bracet davant Brussel·les. Bé és cert que la conjuntura ha canviat, que és urgent dibuixar les estratègies comunitàries postpandèmia, i fins i tot que la conversió en primer ministre italià de Mario Draghi, una referència en els cercles comunitaris, aconsellava a Espanya prendre una iniciativa com aquesta.

La proposta estratègica de futur que impulsen Espanya i Holanda és pertinent

Tot i això, és obvi que el moviment suposa un canvi pel que fa a la diplomàcia espanyola.

Pensem que es tracta d’una iniciativa ben encaminada. En termes genèrics, perquè demostra interès per l’acció exterior, a la qual no tots els governs espanyols recents han prestat l’atenció requerida. En termes específics, perquè aquests tretze punts dels quals consta el document van més enllà de la gestió del dia a dia i apunten a qüestions clau de futur comunitari, des de la seva resposta als gegants digitals fins a la coordinació sanitària, passant per una posició davant les criptomonedes.

La política exterior espanyola els darrers decennis ha fet algunes batzegades. Potser massa. Molts ministres de la UCD s’havien criat a l’Espanya autàrquica. El PSOE de Felipe González, vinculat a Alemanya i França, va fer una clara aposta europeista. José M.ª Aznar va bascular cap als EUA i el Regne Unit, acostant Espanya a l’eix atlàntic. Després, José Luis Rodríguez Zapatero va intentar obertures com l’Aliança de Civilitzacions, que involucrava el nostre país i Turquia.

L’operació actual amb Holanda aporta accents de futur a la vocació europeista espanyola. És en aquest terreny on s’ha de moure el nostre país. I és a més el tipus d’operació que permet a Sánchez pensar que, sense vulnerar les aliances amb les potències, pot assajar diplomàcies de geometria variable i potencial de futur que realcin el seu perfil en l’escena europea.