La Vanguardia (Català-1ª edició)
Dues capses en un garatge
Als anys trenta del segle passat, la irrupció de les càmeres lleugeres va revolucionar (o més aviat va inventar) el periodisme gràfic. Eren càmeres que alliberaven el fotògraf de la servitud del trípode i li estalviaven els preparatius llargs i empipadors. Amb una d’aquelles Leica o Contax, tan manejables, el fotògraf es podia adaptar a la fulminant immediatesa del moment i captar l’essència mudable de la realitat. La fotografia començava a moure’s a la mateixa velocitat que la vida, que ja no s’havia d’aturar i posar davant del fotògraf. No és casual que la Guerra Civil fos una de les guerres que s’han fotografiat més i que han estat més ben fotografiades: n’hi havia prou amb tenir una d’aquelles càmeres (i una bona dosi de temeritat) per retratar des de la vora de la trinxera aquell espectacle de mort i destrucció. Si alguna cosa es va descobrir aleshores és que no hi ha res que sigui més fotogènic que la guerra: descarnadament fotogènic.
Observeu l’enorme transcendència d’una petita innovació tecnològica: si durant segles havien estat els escriptors els que havien narrat les guerres, a partir d’aquell moment ho farien també els reporters gràfics. Aquella no va ser la primera guerra fotografiada però sí la primera guerra narrada en imatges, i els noms dels grans fotògrafs que van retratar aquella Espanya fratricida van quedar associats al record de la contesa al costat dels d’escriptors com George Orwell o Ernest Hemingway. S’iniciaven llavors els anys daurats del fotoperiodisme bèl·lic.
Un d’aquells fotògrafs va ser Robert
Capa. La seva història és ben coneguda. La foto que va fer amb la seva Leica a un milicià en el moment de ser abatut va fer la volta al món i el va consagrar ràpidament. Aquesta foto és del setembre del 1936. Gerda Taro, parella de Capa des del 1934, va morir el juliol del 1937 a Brunete, envestida per un tanc mentre fotografiava la retirada de les tropes republicanes, i ell mateix moriria per l’explosió d’una mina a Indoxina el 1954. Un altre fotògraf que també va captar algunes imatges icòniques de la Guerra Civil va ser David Seymour, Chim, que fundaria amb Capa l’agència Magnum i moriria el 1956 metrallat per soldats egipcis en un pas fronterer mentre mirava de fer un reportatge sobre un intercanvi de presos al canal de Suez. Podria semblar que aquest destí era inherent a l’ofici.
Molts dels negatius de les fotos espanyoles de Capa, Gerda i Chim s’havien donat per perduts abans que el 2007 aparegués una maleta que Capa havia confiat a un amic l’octubre del 1939, quan estava a punt d’abandonar el París de la Segona Guerra Mundial. No és gaire diferent la història de la maleta que, amb més de cinc mil negatius, Agustí Centelles va confiar a uns pagesos de Carcassona quan el 1944 va optar per tornar a Espanya després que l’hagués detingut la Gestapo. També és rocambolesca la peripècia de l’arxiu fotogràfic del voluntari mussolinià Guglielmo Sandri, que una historiadora va rescatar d’un contenidor d’escombraries després de la mort de la vídua i es va exposar el 2007 al Museu d’Història de Catalunya.
En fi, amb aquests antecedents de col·leccions fotogràfiques que es van extraviar o van estar a punt d’extraviar-se, gairebé no sorprèn el cas de les cinc mil fotos que Antoni Campañà va fer durant la guerra, que estaven oblidades en dues capses al garatge de l’habitatge familiar a Sant Cugat del Vallès i que es van trobar per casualitat el setembre del 2018, quan estaven a punt d’enderrocar l’edifici. Entre aquestes fotos, que constitueixen el nucli central de l’exposició que s’acaba d’inaugurar al MNAC, hi ha precisament un retrat d’Agustí Centelles, a qui l’unia no sé si l’amistat o únicament una relació professional (Campañà era agent oficial de Leica a Barcelona). Les imatges de l’un i l’altre, que comparteixen un inequívoc aire de família, componen una completa crònica visual de la rereguarda a Catalunya.
L’entusiasme inicial està representat per una enardida jove anarcosindicalista que exhibeix a la Rambla la seva confiança en la victòria. D’aquí, després d’una breu escala en els milicians que fan instrucció o marxen al front, es passa a la precarietat i el patiment de la vida quotidiana, amb la imatge d’uns cavalls rebentats per les bales a la plaça Catalunya, les dones que persegueixen a la carrera el carro del carbó, les llargues cues de fumadors esperant els cigarrets de racionament, les famílies del sud d’Espanya que han arribat a Barcelona fugint de les represàlies, els cadàvers profanats de religioses que converteixen la mort en una cosa trivial, les ruïnes dels edificis reduïts a runa pels bombardejos...
I finalment l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, amb les misses de campanya i les desfilades de la victòria, una victòria que va obligar el mateix Campañà a esborrar els records d’aquells tres anys de vida i a amagar les seves fotografies en un racó del garatge.
Les cinc mil fotos que Antoni Campañà va fer durant la guerra es van trobar per casualitat