La Vanguardia (Català-1ª edició)
Monument del cinema francès
BERTRAND TAVERNIER (1941-2021) Cineasta, president de l’Institut Lumière
Un monument del cinema francès”, és el respons coral. Un monument del cinema, seria més just. Perquè Bertrand Tavernier, mort a Provença dos mesos abans de fer els vuitanta, amb alguns César (el Goya francès), nominacions als Oscars, millor director a Canes, Ós d’Or a Berlín i Lleó d’Or a la seva carrera a Venècia, va exercir tots els oficis de la disciplina i va lluitar per la conservació i restauració de films.
Fill del poeta i resistent René Tavernier, la seva infantesa no va ser un camí de roses. Doble pena, murmurava: “Fill únic i de pare important”. Sense oblidar la tuberculosi, que el va recloure en un sanatori. D’un gran mal en surt un gran bé, i allà va descobrir la màgia de la imatge en moviment. I s’hi va capbussar.
El seu primer film, El rellotger de Saint Paul (1974), és un cant d’amor en imatges al barri més castís de Lió, la seva ciutat natal, on, des que es va crear el 1982, va presidir l’Institut Lumière, situat ni més ni menys que al 25, rue du PremierFilm (carrer de la primera pel·lícula), on els germans Lumière van crear l’aparell cinematògraf i van filmar la sortida dels obrers de la seva fàbrica.
El trasllat a París no va començar pas bé: pensionat de capellans amb sàdic professor de gimnàstica acarnissat amb l’adolescent poc dotat per a l’esport. En contrapartida, “vaig descobrir aquell refugi singular que són els llibres, la lectura”. París li va obrir les portes de les seves altres passions: el cinema, el blues, el jazz.
Passions és la paraula: Tavernier, que imposava físicament, podia semblar truculent quan malparlava de l’extrema dreta, la tortura francesa a Algèria. O es batia pels immigrants i altres indocumentats, els drets d’autor, l’excepció cultural francesa... Tampoc no era partidari de les capelletes, habituals entre cinèfils. Tavernier estimava el cinema en general i professava un culte pel que la nouvelle vague anomenava despectivament la qualité française: les obres de Renoir,
Duvivier, Carnet, Autant-Lara.
En la seva joventut parisenca va arribar a crear un cineclub per rehabilitar el cinema hollywoodià dels quaranta i cinquanta, que s’havia deixat de projectar. De la teoria a la pràctica. Un camí que va prosseguir, des del 1964, quan es va convertir en responsable de premsa del productor Georges de Beauregard, i que li va servir per cisellar la seva panòplia d’actor, autor, guionista, assistent de producció i de direcció. I fins i tot rodar, amb el beneplàcit de Beauregard, dos curts per a aquells films patchwork que van tenir una moda breu. Maduresa a la feina que explica la força de la seva tècnica, des de la seva òpera prima.
El seu amor per tot el cinema francès i la seva legislació tan particular, solidificada per Jack Lang des del Ministeri de Cultura, que li va donar suport industrial, no impedia que Tavernier li fos infidel amb el cinema nord-americà de classe B en general i el western en particular. Influència o escriptura pròpia, alguns dels seus millors films (Capità Conan, Un dimanche à la campagne...) van dominar dues ciències rares en cineastes francesos: filmar l’espai i explicar amb èpica la història.
Com que el cinema és una creació col·lectiva i Lió la capital gastronòmica de França, molts van compartir taula amb aquest ogre benèvol, que com a bon savi de sobretaula no establia categories de gent ni de coneixements i discutia amb la mateixa serietat la data d’un rodatge, l’origen d’un vi o la suculència d’un formatge Saint-Marcellin. Per això es deia que, com en el cas de Claude Chabrol, els seus platós improvisats mai quedaven lluny d’un bon plat.