La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘Chavito’ torna a somriure
Victòria colombiana a Port Ainé, on l’Ineos s’apodera de tot el podi
“Vaig arribar al món petitó, pàl·lid i lleig. I es va complicar la vaina. Em va tocar oxigen, dues setmanes d’incubadora, gairebé mort... Pesava dos quilos i vaig estar entre la vida i la mort”. Jhoan (atenció amb l’hac) Esteban Chaves, de 31 anys, és un ciclista alegre. Chavito, li diuen. Simpàtic, rialler, amable. Tota la seva carrera ciclista ha estat una lluita constant contra les adversitats. Accidents, pèrdues doloroses... i un somriure. Com el que va lluir ahir a la meta de Port Ainé en proclamar-se vencedor de l’etapa reina de la Volta. L’únic que va ser capaç de trencar el monopoli de l’Ineos, que manté Adam Yates instal·lat a la butaca preferent i ara a més amb els tres primers llocs de la general copats.
Chaves va saltar a set quilòmetres del final, va esgarrapar un grapat de segons i va aguantar. Potser el va ajudar que fins a la temporada passada compartia equip amb els germans Yates. Tant li fa, va ser una victòria celebrada per tots els que coneixen aquest fill d’un electricista de Bogotà que respon als infortunis amb bona cara. Escalador de raça, metre seixanta-quatre i 55 quilos, el setembre del 2011 va guanyar el Tour de l’Avenir. Un any i uns quants mesos més tard, al Trofeu Laigueglia, va tenir un accident terrible: trauma cranioencefàlic, contusió pulmonar, fractura de l’enclusa dreta (oïda), fractura malar (pòmul), fractura de l’esfenoide dret (a la base del crani) i fractura de la clavícula. La mobilitat del braç dret li va quedar seriosament afectada, va trigar vuit mesos a recuperar-la i ja mai completament. El seu cervell va esborrar tota informació des de mitja hora abans de l’impacte contra un senyal de circulació fins a cinc dies després. Però sí que recorda perfectament que el cirurgià li va dir: “Jo l’opero, però vostè resi perquè amb els nervis no se sap mai què pot passar”.
El retorn a la competició va ser espectacular. El 2015 va guanyar dues etapes de la Vuelta; el 2016 va acabar al podi del Giro i de la Vuelta. Però el 2017, quan es preparava per a l’inici del Tour que podia ser la gran confirmació, li va arribar la notícia de la mort en accident de bicicleta de la seva fisioterapeuta, una amiga que l’havia acompanyat en tota la seva carrera i les seves recuperacions. “Sobreviure és un verb que he après a conjugar en tots els temps”, ha explicat. Per una vegada Chavito va perdre el somriure etern. “El Tour va ser un calvari per a ell, la seva tristesa era immensa”, van dir a l’equip.
El 2018 una mononucleosi el va mantenir aturat durant 255 dies. Amb raó ahir repetia que “després del que he passat els últims mesos, fins i tot anys, que han estat bastant fotuts... ara només sento felicitat i tranquil·litat. Una victòria com aquesta paga tota la feina feta i tots els moments difícils superats”.
Chaves va explicar que coneixia bé la pujada “perquè visc a prop, a Andorra”. Va lamentar el
“Visc a Andorra i coneixia bé la pujada”, va dir el guanyador abans d’acomiadar-se amb un “moltes gràcies”, en català
vent de cara –que segurament va frenar altres intents, però no el seu– i es va mostrar despreocupat a tota hora: “Ha estat un atac una mica suïcida, però no hi tenia res a perdre. He volgut provar-ho i ha sortit de puta mare” (esclafeix a riure amb ganes). I en una altra demostració de simpatia tanca l’entrevista amb un “moltes gràcies”, en català. Va guanyar Chaves, tothom se’n va alegrar. Fins i tot el líder.