Després de la tempesta

Angoixa per la lentitud de la vacunació, cert. I per una quarta onada que apareix en l’horitzó. Però tant una com l’altra passaran en pocs mesos i començarà la recuperació. Anticipant aquesta primavera econòmica, sembla adequat avaluar el que ens espera després de la covid. Perquè, després del seu sever impacte el 2020, i la lleugera contracció d’aquest primer trimestre, arriba la calma: fins i tot en el seu pitjor escenari, el Banc d’Espanya espera un augment del PIB el 2021 del 3,0%, que s’acceleraria el 2022 (per sobre del 5%). S’acosta el final d’aquest malson.

Quin serà el seu llegat? Comparant-ho amb la crisi financera, el balanç és menys negatiu: en PIB, la caiguda 2007-2013 va ser inferior (propera al -9%), però es van necessitar deu anys des de l’inici de la crisi per recuperar el nivell previ; avui, l’escenari central del Banc d’Espanya apunta que ja el 2022 assoliríem la situació del 2019.

Una cosa semblant passa amb l’ocupació: gràcies als ERTO, la pèrdua a finals del 2020 (un -3,2%), uns 600.000 llocs de treball, és molt lluny del brutal impacte de la crisi financera: destrucció de gairebé el 20% de l’ocupació, uns 4 milions; a més, en el crític àmbit del saldo exterior, fins i tot el 2020 ha continuat en terreny positiu, i les previsions per a 2021-23 accentuen la millora; en deute de famílies i d’empreses, la situació dista de ser la catàstrofe amb què encaràvem els pitjors anys de la recessió 2008-2013; finalment, tocant a pobresa, i malgrat els drames d’avui, la seva extensió llavors va ser més severa. És cert que, amb relació al deute públic, la situació

El xoc sever, però més curt, de la covid reflecteix una situació financera més sòlida que després del boom de la construcció

ha empitjorat: entre el 2007 i el 2014 es va elevar del 35% al 95% del PIB i, des d’aquest elevat nivell, la covid l’ha impulsat a prop del 120%, una cosa mai vista. Però la situació és millor que en el període 2008-2012: el Banc Central Europeu (BCE) permet uns costos financers irrisoris i, a més, ha comprat ja uns 400.000 milions d’euros de deute espanyol i els manté en el seu balanç com si fos deute perpetu.

Aquest xoc sever, però més curt, de la covid reflecteix una situació financera, interna i exterior, més sòlida que després del boom de la construcció. I, per descomptat, la massiva ajuda europea: la del BCE i la de la Comissió Europea, aparcant el Pacte per l’Estabilitat, encoratjant la despesa i transferint recursos.

En suma, una crisi amb menys cicatrius que l’anterior, el que situa les dificultats prèvies a la covid com les rellevants a llarg termini. Ja ho saben: en l’àmbit dels factors, problemes coneguts en inversió en capital humà i físic, i en qualitat i recursos en recerca i desenvolupament i, en el de l’estructura productiva, escàs pes industrial i excessiva aportació terciària. Per això, no estranya que el Banc d’Espanya anticipi un augment del PIB a partir del 2023 de només l’1,5%, el nostre creixement potencial a llarg termini. Després de la covid sembla que tornarà, com no podia ser de cap altra manera, la nostra antiga, i decebedora, normalitat.