La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La valentia és amor en moviment”
La seva reacció a l’anunci de la concessió del premi Dones de Coratge amb què el Departament d’Estat dels Estats Units distingeix cada any la valentia de dones de tot el món va ser tan modesta com cal esperar d’una religiosa. Per què ella i no d’altres? “La meva vida és molt semblant a la de la majoria de les meves germanes. No sé per què m’ha tocat a mi, però ho accepto amb gratitud pel que significa per a totes les dones que hi ha darrere i de vegades passen tan desapercebudes”, comenta des de Jerusalem la missionera Alicia Vacas Moro, la primera espanyola que rep el guardó.
Què és la valentia?, s’ha preguntat des que el 8 de març va recollir telemàticament el premi. “Em sembla que el coratge simplement és amor en moviment, amor en acció. En el nostre cas el que ens porta a fer coses que per a altra gent són extraordinàries és la passió que portem dins per la vida i per la gent necessitada”, reflexiona. A la vida de Vacas Moro, actualment coordinadora a l’Orient Mitjà de les germanes combonianes, sobren els exemples d’això que anomena “amor en acció”.
Nascuda a Valladolid el 1972, amb 18 anys va ingressar a la congregació de les Missioneres Combonianes. “No m’identificava amb les religioses amb qui havia estudiat; sempre vaig tenir clar que volia ser missionera. Al principi ho sentia com una nebulosa, i després amb la certesa que era per a mi”.
Després de formar-se a Espanya i Itàlia, el 1995 se’n va anar a Gijón per estudiar Infermeria, una vocació que anys després va completar amb l’especialitat de Medicina Internacional.
El món àrab és el territori on ha exercit sempre. Va passar uns mesos a Dubai i després va ser destinada a Egipte. Allà va gestionar una clínica rural a prop de Luxor i una altra als afores del Caire. L’experiència va erosionar la seva imatge de la missió, més idíl·lica. Ser missionera en llocs on els cristians són minoria “és un exercici d’adaptació que exigeix esforç i escolta, i que et porta a desposseir-te de prejudicis i aprendre a viure d’una altra manera. Al final et trobes amb una riquesa cultural i humana enorme”.
El 2008 es va traslladar a Terra Santa, on viu i treballa a l’ombra del mur de separació israeliana que envolta el convent de les Missioneres Combonianes aixecat després de la segona intifada. No és una metàfora: “És així, literalment”, emfatitza mentre enfoca amb el mòbil la gegantina barrera que divideix el barri de Betània, on viu la minoria beduïna. El mur de separació israeliana va dividir famílies i va deixar molta gent sense el seu mitjà de vida i sense infraestructures bàsiques, una crisi que les va portar a reforçar la seva presència a l’altra banda de la barrera.
Doblement marginats –pel Govern israelià, que els vol expulsar del desert, i pel palestí, “que sempre els ha considerat ciutadans de segona”–, els beduïns “no tenen res”, però quan els pregunten què és el que més necessiten, sempre responen el mateix: escoles. D’aquesta urgència va néixer el projecte de construir una escola no pas amb maó i morter, prohibit per Israel, sinó amb 3.000 pneumàtics vells plens de terra.
Després d’anys esquivant amenaces de demolició, l’escoleta continua dreta i encara n’han aixecat unes quantes més. El projecte, desenvolupat amb l’oenagé italiana Vento di Terra, també va ser una construcció espiritual per a les dones beduïnes que han rebut formacióperserelleslesmestresdel’escola i ser útils per a les seves famílies
Després de treballar a Egipte, la germana Alicia va ser destinada a Terra Santa, on ha treballat amb beduïns