Queneau, que sí

Avui, a l’hora de l’àngelus, nou entusiastes llegirem, complets, els Exercicis d’estil de Raymond Queneau al bar del CAT gracienc, bàsicament en la traducció d’Annie Bats i Ramon Lladó publicada per Quaderns Crema l’any 1989, però també en altres llengües. El 1947 Queneau va publicar la descripció de dues trobades casuals amb un quídam, és a dir, un home del carrer desconegut. La peculiaritat és que ho explicava de noranta-nou maneres diferents, en un exercici estilístic que podríem associar amb el pronom quelcom transformat en un vaixell mercant a la coberta del qual la càrrega semàntica del què s’ha desplaçat lliscant cap a la popa en favor del com. La llavor de Queneau va fruitar anys després en l’anomenada literatura potencial que encara avui alena propostes textuals de l’Oulipo. Els exercicis estilístics de Queneau van ser un roc a la superfície mig glaçada de l’estany de la intel·ligibilitat. Va suscitar traduccions molt fèrtils, com la italiana d’Umberto Eco, que el va impulsar a escriure llibrets tan deliciosos com Vocali o algunes entrades dels Diaris mínims, però també va inspirar versions teatrals, musicals, audiovisuals i altres rèpliques escrites, com l’espectacular Exorcismos de estí(l)o de Cabrera Infante. En català, a banda de la traducció de Bats i Lladó, van sortir, molt seguits, A que no d’Eduard Ribera (Pagès, 2011) i Xocolata desfeta (exercicis d’espill) de Joan-Lluís Lluís (La Magrana, 2010). El primer, amb les canòniques 99 variants d’una mateixa narració i el segon amb un devessall impressionant de recursos retòrics per completar

L’endemà Jean-Pierre Brisset va poder llegir als diaris que l’homenatge havia estat una farsa, un engany

123 maneres d’explicar un episodi sagnant en una xocolateria del carrer de Petritxol.

Un dels precursors directes de Queneau que em fascina és l’autodidacte Jean-Pierre Brisset, un veritable outsider que va basar tota la seva obra literària en l’assonància. Brisset fonamentava les veritats universals en cadenes de jocs de paraules relacionades per l’homofonia. Com entre “les dents, la bouche” (les dents, la boca) i “les dents la bouchent” (les dents l’obstrueixen) o entre “laides en la bouche” (lleig a la boca) i “lait dans la bouch” (llet a la boca); o en elucubracions sexuals com ara “Tu sais que c’est bien” i “Tu sexe est bien” o “Je ne sais que c’est” i “Jeune sexe est” (Saps que és bo. El teu sexe és bo. / No sé què és. És sexe jove). Després d’intentar provar en diversos llibres que l’home ve de la granota (grenouille) i el francès del llenguatge de les granotes, Brisset va obtenir el títol de “Príncep dels Pensadors” en una falsa votació orquestrada per l’escriptor Jules Romains. El van convocar a París, li van oferir un banquet i el van tractar amb gran solemnitat, i el van deixar aclaparat per aquella mostra inesperada de reconeixement. Però l’endemà va poder llegir als diaris que l’homenatge havia estat una farsa. Un engany. Brisset va morir abans que els seus escrits despertessin l’entusiasme de Queneau, Duchamp, els surrealistes o Foucault.