La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els milions no garanteixen la victòria
Juan M. Hernández Puértolas
L’11 de març, pràcticament a l’equador dels mítics cent dies en què se suposa que una nova administració dels Estats Units fixa la seva empremta per a tot el mandat quadriennal, Joe Biden va aconseguir que el Congrés aprovés un ambiciós programa social que com a mínim ha aconseguit que moltíssima gent retingui el seu import econòmic total exacte, 1,9 bilions de dòlars. Bilions, ràpidament cal aclarir-ho en català, és a dir, un milió de milions, no els 1.000 milions que expressen el billion en anglès.
El programa conté una mica de tot: des dels 123.000 milions perquè tants nord-americans com sigui possible es vacunin de seguida fins a 25.000 milions per al sector de la restauració, passant per la cosa que, amb tota probabilitat, és el seu tret més vistós, un xec de 1.400 dòlars per a un nombre significatiu de ciutadans que acrediti uns ingressos inferiors als 75.000 anuals (totes les xifres són en dòlars i cal mirar amb deteniment la lletra petita, no són els imaginaris bitllets suposadament llançats des d’un helicòpter).
Pel camí ha quedat la proposta inicial d’elevar el salari mínim federal als 15 dòlars l’hora, des dels 7,25 actuals, però en uns moments en què la prioritat és la recuperació urgent de l’ocupació perduda com a conseqüència de la pandèmia, es va considerar que una pujada així podia esperar. Això tranquil·litzava els congressistes i senadors demòcrates més previnguts o conservadors. Amb una frase del mateix president, visualitzant a la perfecció la seva etiqueta d’home de pacte i consens, “el perfecte és enemic del bo”.
I és que el Congrés es va decantar sobre el programa en termes estrictament partidistes, sense comptar ni el Senat ni la Cambra de Representants ni amb un sol vot de l’oposició republicana. Fet i fet, quan encara no s’havia assecat la tinta de la firma de Biden en la flamant llei, el líder de la minoria republicana, Kevin McCarthy, es va afanyar a qualificar el programa de costós, corrupte i liberal (liberal en el sentit dels Estats Units del terme, és a dir, progressista).
En aquests moments, tot i això, el programa té un suport popular extraordinari, elevant la popularitat del flamant president fins a cotes superiors a un 70%, uns nivells mai assolits pel seu predecessor, que pràcticament amb prou feines es va acostar a un 50%. No és que no hagi faltat alguna crida a la prudència, com la formulada per l’exsecretari del Tresor Larry Summers, alertant sobre els riscos inflacionaris, ni la inquietant constatació que el dèficit públic nord-americà, encara abans de la present pluja de milions, ja superava un 10% del PIB o que el deute públic hagi excedit el llistó del 100% (res irreparable quan la teva moneda és el dòlar). D’altra banda, cal posar les xifres fiscals en perspectiva, ja que les reduccions d’impostos aprovades per Trump es van xifrar en uns 1,7 bilions de dòlars, un import molt semblant al del programa d’estímuls de Biden.
Més preocupant per als demòcrates haurien de resultar les remarcables semblances amb els programes d’estímul empresos pels anteriors governs del partit, el 1993 sota la presidència de Bill Clinton i el 2009 sota la de Barack Obama, en el sentit que tampoc no van comptar amb cap suport per part de l’oposició. En les subsegüents cites amb les urnes, respectivament a les eleccions legislatives del 1994 i el 2010, les patacades dels demòcrates van ser èpiques.
En efecte, la derrota de l’Administració Clinton el 1994 va ser especialment aclaparadora, ja que a l’abric del famós Contracte amb Amèrica liderat pel congressista Newt Gingrich, els republicans van aconseguir el control de les dues Cambres del Congrés, cosa que no passava des del 1952.
Per la seva banda, i malgrat haver aconseguit aprovar la seva llei insígnia (reforma sanitària) i un significatiu programa de rescat de l’economia nord-americana després de l’anomenada gran recessió (2008-2009), els demòcrates van tornar a perdre el control de la Cambra Baixa el 2010. Tant Bill Clinton com també Barack Obama es van recuperar a temps de poder obtenir les seves respectives reeleccions, però la producció legislativa de les dues administracions va ser ja més aviat modesta amb el Congrés en contra.
Per tant, és legítim preguntarse pel destí del president Biden si el seu partit perd el control del Congrés a les eleccions legislatives de l’any que ve. Seguirà els passos dels seus antecessors demòcrates, Clinton i Obama, aspirant a la reelecció, en el seu cas superada la barrera dels 80 anys? Passarà els trastos a la seva vicepresidenta, Kamala Harris, perquè s’enfronti a les presidencials del 2024 a Donald Trump mateix o a un candidat beneït per la família Trump, que és on sembla residir el poder de l’actual Partit Republicà?
Imprevisible, però apassionant. també
És legítim preguntar-se pel destí del president Biden si perd el control del Congrés a les legislatives del 2022
En temps d’extrema desigualtat i pandèmies globals, les campanyes electorals, des de Madrid fins a Quito, giren al voltant de les mateixes qüestions.
Aquest aspecte va quedar clar diumenge en l’últim debat de televisió a poc més de dues setmanes de les eleccions presidencials equatorianes de l’11 d’abril. Els temes candents resultarien familiars a un votant a la capital espanyola.
En primer lloc, la privatització gradual –tapiñada es diu ja a l’Equador, que transmet la idea que els privatitzadors no reconeixen què està passant– de la sanitat pública.
En segon lloc, la lenta implementació del programa de vacunació, agreujada, en el cas equatorià, per un escàndol en què un grup de polítics, empresaris i periodistes d’elit, –els anomenats vacunats gold– han rebut tracte preferencial.
Andrés Arauz, el jove candidat d’esquerra, avalat per l’expresident esquerrà Rafael Correa, va acusar el seu rival, l’expresident i accionista principal del Banc Guayaquil, el conservador Guillermo Lasso, d’haver estat “còmplice” de la privatització oculta de la sanitat iniciada durant els anys del govern de Lenín Moreno des del 2017. “No volem aquest model de privatització tapiñada que tracta els pacients com a clients”, va dir.
Després Arauz, que lidera les enquestes, va ensenyar davant les càmeres un document que, segons sosté, comprova el pla de Lasso d’externalitzar la gestió d’hospitals públics mitjançant concessions a empreses privades. Alfredo Borrero, el candidat a la vicepresidència de Lasso, és el president de l’Associació d’Hospitals i Clíniques Privats de l’Equador (Achpe).
Lasso va respondre: “Andrés, no siguis mentider!”. Però el cert és que l’exgovernador del departament de Guayas, del qual la capital és Guayaquil, un focus de la pandèmia, no amaga el seu pla de “facilitar la inversió privada en clíniques”, segons va afirmar en una entrevista la setmana passada. Atesa la greu crisi fiscal a l’Equador, cal utilitzar el sector privat per “ampliar l’oferta de salut”, afirma.
El candidat conservador acusa Arauz –que va ser ministre en el segon govern de Rafael Correa– de compartir la responsabilitat de polítiques populistes implementades durant la bonança de les matèries primeres entre 2007 i 2014 quan es va realitzar una inversió sense precedents en la sanitat pública.
Durant els dos governs de Correa –des del 2007 fins al 2016– es va aconseguir elevar de
Pocs dies abans dels comicis, la gradual privatització sanitària –‘tapiñada’– enfronta els candidats
16 milions a 40 milions el nombre de tractaments proporcionats cada any gratuïtament en el sistema públic de sanitat alhora que es van construir i van modernitzar 52 hospitals i 116 centres de salut pública. Això va suposar 4.000 nous llits hospitalaris a l’Equador. En el debat de diumenge Lasso va acusar Correa i Arauz de polititzar el programa de la sanitat d’aquells anys. “Van lliurar hospitals per negociar vots en l’Assemblea Nacional”, va dir.
Tècnics del Fons Monetari Internacional a Washington han donat suport a les crítiques respecte a un presumpte populisme fiscal durant els anys de Correa. D’aquí, el draconià pla d’austeritat dissenyat per l’FMI i adoptat per Moreno el 2019, que va desencadenar una onada de protestes als carrers de Quito, liderats per camperols quítxues l’octubre del 2019.
Algunes actuacions durant la dura repressió d’aquestes protestes van ser qualificades la setmana passada per la Comissió Especial per a la Veritat i la Justícia de la defensoria del poble de la veritat de l’Equador, com a crims de lesa humanitat.
L’equip d’Arauz, sosté que l’ajust de l’FMI, que va impactar fortament en el pressupost de la sanitat pública ha aplanat el camí per a la privatització. L’objecte de l’ajust va ser “deixar la taula servida per a la privatització del sistema de salut; i hi va haver coincidència amb l’FMI”, comenta en una entrevista concedida a La Vanguardia l’exminishospitalari (i el funerari també) a Guayaquil es va col·lapsar i es van produir escenes tètriques de cadàvers abandonats als carrers.
Les retallades expliquen en part també la lenta arrencada del programa de vacunació. “Les vacunes no es posen soles”, va dir Arauz diumenge. Fins ara només s’ha vacunat un 0,7% dels equatorians malgrat la gravetat de la crisi sanitària.
D’aquí l’altre factor que crispa l’ambient electoral. Segons va destapar la setmana passada la revista digital conservadora La Posta, desenes de partidaris del govern i del mateix Lasso han estat vacunats de manera irregular. Els coneguts com a vacunats gold inclouen Rocío González, de 67 anys, la dona de Lenín Moreno així com els dos funcionaris que empenyen la cadira de rodes del president. La llista inclou també l’assessor principal de Lasso –i exassessor de Mauricio Macri, l’expresident de l’Argentina– i Osvaldo Hurtado, l’expresident equatorià, entre d’altres líders polítics empresarials i mediàtics. Un vídeo d’una sessió de vacunació al club de Rotary a Guayaquil va causar encara més indignació. Al costat d’una piscina i mentre un saxofon tocava Close to you (a prop teu) de The Carpenters, els membres de l’elit de Guayaquil esperaven a ser vacunats.
L’escàndol ja ha desencadenat la dimissió del nou ministre de Sanitat Rodolfo Farfán, després de només 19 dies al capdavant del ministeri en què substituia Juan Carlos Zevallos. Aquest va dimitir al gener després de donar-se la notícia que no només ell i uns integrants del seu equip governamental s’haguessin saltat les normes per vacunar-se sinó també la mare del ministre, resident en una residència d’elit a Quito, i la resta de residents per motius encara no aclarits van ser considerats més importants al calendari de vacunació que la resta de persones grans en residències dels barris populars.