La Vanguardia (Català-1ª edició)
Teràpia de parella per a ERC i Junts
La llista de greuges entre ERC i Junts ja és tan llarga com la que s’esgrimeix entre Catalunya i l’Estat espanyol, però encara estan condemnats a mantenir la convivència en un nou Govern. El dubte és com i quan
Ha calgut un mes i mig des de les eleccions catalanes i una votació d’investidura fallida perquè els negociadors d’ERC i Junts es reuneixin un cap de setmana. Els guions que van reescrivint els uns i els altres preveuen que Pere Aragonès acabi sent el president més jove de la Generalitat, però també el primer que s’haurà de sotmetre a més d’un debat per ser investit, esperant el vot de Junts. La llista de greuges a la parella ja és tan llarga com la que s’esgrimeix en el conflicte amb l’Estat. I no hi ha teràpia que ho arregli quan s’és soci de govern i principal adversari electoral a batre.
Matisos o fractura estratègica. Per intentar sumar els 32 vots de Junts, ERC minimitza en públic les diferències programàtiques amb els postconvergents i en privat concentra el problema en la figura de Carles Puigdemont i el seu Consell per la República; pressiona amb les xifres de l’atur o les cues de la fam i selecciona els paràgrafs més innocus del programa electoral de Junts com a via per donar continuïtat al procés independentista.
La digestió de la negociació a Junts no és pacífica, n’hi ha que confessen que no “ho hem plantejat bé”, però s’assumeix l’estratègia dictada per Jordi Sànchez. I això és anar a poc a poc i amb bona lletra. Junts vol un acord complet de legislatura –amb firma i foto–, i el que ERC ha posat sobre la taula, amb el vot de la CUP, és un Govern amb una meta volant el primer semestre del 2023. La qüestió de confiança compromesa per Aragonès inquieta Junts. ERC ha pactat amb els anticapitalistes no pressionar-los perquè entrin al Consell Executiu i a Junts sospiten que l’examen a mig mandat pot ser el moment triat per fer un gir a la majoria de govern a Catalunya just quan el calendari també marca les pròximes eleccions a Espanya...
Del “tenim pressa” independentista al Govern “sense demora”. L’independentisme pragmàtic imposat per Oriol Junqueras i executat per Aragonès ha reconvertit el “tenim pressa” per aconseguir la independència en una demanda de formar Govern “sense demora”. Els republicans han consolidat la seva alternativa com a pal de paller independentista parlant menys d’“embats” i més de polítiques socials, i ara Aragonès vol un Govern lluny de la imatge de “gestor tecnòcrata” que li atribueixen i de l’herència de la performance i el “buit populista” de l’última legislatura. Però tots els camins passen –ara per ara– per Junts, que abans vol blindar la figura de Puigdemont al capdavant d’un “espai col·legiat deliberatiu i decisori” sobre el futur del procés. Si ERC crida a superar el “dol” de l’1-O, Junts reivindica la data com a “primera pedra de la Generalitat republicana” que propugna Aragonès; si Junts exhibeix les “victòries” judicials de Puigdemont a l’“espai lliure d’Europa”, ERC fa bandera de les victòries electorals a les generals i el 14-F...
Del Puigdemont-Junqueras a l’AragonèsArtadi. Els veterans de Palau asseguren que la bel·ligerància al Govern Puigdemont-Junqueras va ser molt més gran que en l’actual en funcions. La relació entre els líders de Junts i ERC és irreconciliable políticament, però deixa pistes per al futur. Puigdemont es va sotmetre a una qüestió de confiança per sumar la CUP als pressupostos i d’allà en va sortir el “referèndum o referèndum”, que va encarregar a Junqueras. Ara és Aragonès qui es compromet a aquest examen a mitja legislatura, amb un “principi d’acord” per als comptes i lligant el referèndum a una negociació amb el Govern espanyol. L’aposta d’Aragonès no és aliena a Elsa Artadi, si ella acaba sent vicepresidenta. Van fixar plegats les bases del pacte de Pedralbes i van dibuixar la taula de negociació, mediador inclòs, amb Carmen Calvo a l’altra banda del telèfon. Després les estratègies es van bifurcar.
Els altres comptes pendents. L’objectiu d’ERC és “reescriure” el guió. “El futur és de les coalicions”, va defensar divendres Aragonès, però la lleialtat entre socis és una assignatura pendent. El problema és gairebé epidèrmic. A ERC es continuen referint a Junts com a “convergents”, amb la seva ombra de corrupció, i Jordi Sànchez se’n desmarca: no va muntar un partit perquè li encolomin els pecats de la família Pujol. Ni assumeix el pacte de Junts amb el PSC a la Diputació de Barcelona quan la imatge de la negociació fallida amb ERC és la de David Bonvehí i Ferran Bel (PDECat) sortint de la seu republicana. L’arma llancívola preferida a Junts és la suspensió, per part de Roger Torrent, del debat d’investidura de Puigdemont el 30 de gener del 2018... “Els desacords de tres anys no es poden resoldre en tres dies”, diu Albert Batet. Però no són tres anys, són dècades...
@igpagan / igarcia@lavanguardia.es
Els rectors de les universitats públiques catalanes van reclamar ahir l’amnistia per als líders independentistes presos i expatriats en una acció impulsada per Òmnium als jardins Ferran Soldevila de la Universitat de Barcelona.
El vicepresident primer d’Òmnium, Marcel Mauri, va emfatitzar que les universitats catalanes “tornin a demostrar que estan sempre al costat dels drets i les llibertats”. “Fan evident el gran consens de país a favor de l’amnistia”, va seguir, per reforçar la intensa campanya de l’entitat presidida per Jordi Cuixart per l’amnistia.
A l’acte d’ahir van participar els rectors de la Universitat de Barcelona,
Joan Guàrdia; l’Autònoma de Barcelona, Javier Lafuente; la Politècnica de Catalunya, Francesc Torres; la Pompeu Fabra, Jaume Casals; la de Girona, Quim Salvi; la de Lleida, Jaume Puy; la Rovira i Virgili, Maria José Figueras; la de Vic, Josep Eladi Baños, i la Universitat Oberta de Catalunya, Josep Anton Planell, a més d’un centenar d’acadèmics.
En resposta, Universitaris per la Convivència, col·lectiu de professors contraris a la independència, van manifestar el seu “estupor i indignació” per l’acció dels rectors. “No han estat elegits per les seves idees polítiques, no tenen legitimitat per pronunciar-se políticament en nom de la comunitat que representen”, van retreure.