Tirar el barret al foc?

La cosa va per llarg. El més probable és que demà Pere Aragonès tampoc obtingui la investidura. Junts insistirà en els missatges que va expressar divendres i els dos principals partits independentistes hauran de continuar negociant. Ja hem escrit que el bloqueig no prové només de la discrepància estratègica ni de la batalla pel repartiment del poder (incloent-hi la gestió dels fons europeus), com passa en qualsevol Gabinet de coalició. El nus gros apareix amb el canvi de prelació dins del bloc (ERC va passar al davant de Junts a les últimes eleccions) i a partir de la necessitatdeCarlesPuigdemont d’assegurar-se un protagonisme pseudoinstitucional equivalent al del tàndem Aragonès-Junqueras. Aquest darrer punt és el méspolèmic,perquèimplicaferse una pregunta que durant mesos l’independentisme ha eludit: On és i on ha de ser el centre de gravetat de la política catalana?

Per a ERC, ara que té la presidència, queda molt clar que el centre de gravetat de les decisions ha de ser al Palau de la Generalitat (en contacte amb Lledoners). Per a Junts, que no s’esperava quedar al darrere dels republicans, el centre de gravetat ha de triangular sobre PalauWaterloo-Lledoners, igual que durant l’etapa del president Torra, amb l’excepció inesperada de la gestió de la pandèmia. La triangulació que Junts pretén que ERC accepti passaria pel denominat Consell per la República, un artefacte del qual els de Junqueras van sortir perquè interpreten que s’ha convertit en una eina de part de l’expresident. Totes les famílies del puigdemontisme estan d’acord a collar els seus potencials socis en aquest punt, que consideren irrenunciable, perquè és la base del marc “legitimista” que va lligat al seu projecte; un “legitimisme” que sembla prescindir del fet que amb cada elecció es posa el marcador a zero, agradi o no. Però, a la direcció de Junts, no tots especulen amb el mateix desenllaç.

Puigdemont és qui vol més clarament que aquest torcebraç amb ERC sigui a totes, sense descartar haver d’anar a la repetició electoral. Jordi Sànchez, pres a Lledoners, màxim responsable orgànic i estratega en cap, tampoc té cap pressa, però sap que cal evitar nous comicis, un plantejament que comparteix Damià Calvet, representant principal dels postconvergents institucionals de Junts, els que valoren més el fet de disposar de càrrecs a l’administració. En tercer lloc, Laura Borràs –perdedora a les urnes i presidenta del Parlament– és partidària, igual que altres fidels a Torra, que els juntaires passin a l’oposició. L’acord d’ERC amb la CUP –que converteix la guarnició del plat en el tall– ha donat ales als que volen màxima duresa. Quina orientació prevaldrà? Puigdemont és el líder però Jordi Sànchez és qui escriu el guió, sempre al darrere –inevitablement– del tacticisme de Waterloo. Tirar el barret al foc o no, vet aquí el dilema de Junts.

Tothom sap que una repetició electoral és un risc molt alt. No cal ser un guru per dir que, en el cas de noves eleccions, l’abstenció independentista creixeria molt, al marge que ERC i Junts s’acusessin creuadament del desastre.

A la direcció de Junts no tots especulen amb el mateix desenllaç