Feminisme de galeria

Només sentir-ho, he pensat que no s’havia entès res del que era la lluita per la igualtat. Ha estat en el discurs d’investidura de Pere Aragonès, i, com que ara no forma part del tema d’interès –focalitzat, lògicament, en les dificultats d’aconseguir un acord estable de govern–, és probable que hagi passat desapercebut. Però reconec que, personalment, m’ha fet saltar de la cadira.

El titular de la proposta, convertida en iniciativa estrella, atès que ha tingut un lloc d’honor en tot un discurs d’investidura, és el següent: “Crearem la conselleria de feminismes”. Amb l’afegit de les pertinents bones intencions: “Vull un govern paritari i aportarem la perspectiva de gènere en totes les polítiques i transicions”. Com és evident, res a dir respecte a la voluntat de la paritat i la perspectiva de gènere, primer, perquè hauria de ser una obligació de tot govern, i segon, perquè és l’única via per a una societat igualitària. En aquest sentit, aplaudir la voluntat de fer un govern absolutament paritari, directors generals inclosos. Però una cosa és lluitar contra la discriminació de la dona i altra molt diferent crear una conselleria específica que, a banda de la càrrega ideològica que indiscutiblement comporta, també tindrà, per lògica, un caràcter

La lluita per la igualtat no és una conselleria, és una cultura política

de vigilant i censor, i no tinc gens clar que aquesta hagi de ser la funció d’una conselleria. Per això ja existeixen els protocols i les lleis, per estar vigilants davant els abusos i les discriminacions.

La lluita per la igualtat i contra la discriminació de la dona no és feina d’una conselleria, ni d’un departament específic, sinó una implementació transversal a tots els departaments de la Generalitat. És a dir, ha de ser una cultura política, inserida en el moll de l´ós de les administracions, que canviï definitivament el paradigma del domini. De la mateixa manera que cal una sensibilitat contra qualsevol tipus d’estigma social, l’homofòbia, el racisme, l’antisemitisme, també cal impregnar de sensibilitat feminista tots els estaments públics. Però crear un departament específic anomenat “feminismes”, més que una aposta de gestió, fa un insofrible tuf a propaganda pancartista. La lluita de les dones no necessita un despatx, un càrrec i la resta de la parafernàlia del poder, sinó un compromís global i integral, que canviï la perspectiva de tots els despatxos. És una determinació política, no un departament.

Acabo amb una frase de la gran Simone de Beauvoir: “El feminisme és una forma de viure individualment i de lluitar col·lectivament”. És a dir, una cultura política, no un càrrec polític.