La mínima expressió

Ala pel·lícula Peggy Sue es va casar, de Francis Ford Coppola, la protagonista, que fa un viatge al passat de 25 anys, li descriu a l’inventor de torn com són les coses que ella ha vist en el futur. El resum és que tot és més petit, llevat dels reproductors de música. El film és del 1986 i feia referència a aquells aparells portàtils que anomenàvem col·loquialment lloros i que s’acostumaven a dur damunt l’espatlla a tota castanya. Encara no s’havia generalitzat l’ús d’auriculars, un costum que ens deixarà a tots sords però que no molesta el veí, tot i que ara, amb els altaveus connectats per bluetooth, tornen a aparèixer colles que es passegen pel carrer amb la música ben alta, com si fossin sols al món.

Tal com ja apuntaven les observacions de Peggy Sue, als ginys electrònics és ben bé que cada vegada ens hi caben més coses en menys espai. En moltes cases les discoteques han desaparegut, perquè ara la música arriba per streaming, amb uns altaveus que han anat minvant i que es mouen d’una habitació a l’altra per sentir la música allà on som. Els mòbils contenen més capacitat de processament que qualsevol de les aparatoses torres dels primers ordinadors personals. I ara hem flipat amb el nanosatèl·lit.

Tot i que els nanosatèl·lits no són cap novetat, aquest Enxaneta de la mida d’una capsa de sabates ha donat la campanada informativa, mentre esperem pacientment que arribin les vacunes i comprem crispetes per veure com es barallen els partits polítics de l’eix Múrcia-Madrid, amb els trànsfugues habituals. Més enllà de l’enginyeria aeroespacial, el nom Enxaneta ja és un encert, agafat del minyó o minyona que s’enfila dalt de tot d’un castell, i que sembla que prové del llemosí enjaneta, ‘fletxeta’, tot i que hi ha qui apunta l’origen en el nom d’un pioner de la grimpada, Xaneta (en Xaneta).

Però el que em sembla meravellós és el prefix que es fa servir per a aquestes coses diminutes: nano-. Com acostuma a passar en aquests mots científics, s’ha agafat una paraula del grec –també present en el llatí–, que vol dir ‘nan’ i que es defineix, en el sistema internacional, com el submúltiple d’una unitat equivalent a la mil milionèsima part d’aquesta unitat.

Aquesta paraula també ha fet el seu camí popular per la via patrimonial, és a dir que l’hem heretada de generació en generació, des de l’antiga Grècia fins als nostres dies (nanos, en grec; nanus nana, en llatí). Avui la continuem fent servir amb el mateix sentit que aleshores: nan, nana, i també amb la variant popular de nano, nana, amb el sentit de ‘noi, noia’, ja recollida al DIEC. Un mot que és la mínima expressió, però ben aprofitada.

Més enllà de l’enginyeria aeroespacial, amb el nanosatèl·lit Enxaneta també s’aprèn de llengua

mcamps@lavanguardia.es