La Vanguardia (Català-1ª edició)
Entre el purgatori i el paradís
La creació d’Atena, una passarel·la que connecta el catàleg bibliogràfic d’Aladí (Diputació de Barcelona) amb Argus (Generalitat) –15 milions de referències per a més de 400 biblioteques–, ens acosta al somni del paradís borgià
La frase de Jorge Luis Borges, “sempre vaig imaginar el paradís com una mena de biblioteca” deu ser la cita més utilitzada per tota mena de càrrecs públics en el moment d’inaugurar una biblioteca o proclamar el seu immens amor al llibre i la cultura. Borges va dedicar un conte a aquest somni de la biblioteca infinita o gairebé infinita, La biblioteca de Babel, tot i que aquesta idea o somieig d’un univers fet de passadissos, prestatgeries i volums enquadernats ja estava en part a Silvia i Bruno, el llibre menys conegut i llegit de Lewis Carroll, per no esmentar el Cementiri dels llibres oblidats de Carlos Ruiz Zafón.
Les biblioteques, com els museus o les catedrals, són monuments humans on una part dels nostres congèneres no hi ha entrat mai. I tot i així, són també, potser juntament amb els bombers, un dels serveis públics més prestigiosos i respectats.
N’hi ha prou d’anar a aquesta nova biblioteca universal encara per editar i catalogar, que és internet, la xarxa, per poder veure fotos de les millors biblioteques del món. Els temples del saber, amb les seves fileres de llibres formant en una parada civil estàtica i impressionant. La desfilada de la intel·ligència i els somnis de l’espècie.
Hi ha com una mena de temps suspès i de litúrgia en una biblioteca, sí. Són llocs sagrats que conserven les paraules de la tribu i la promesa de nous mons i coneixements. El silenci forma part dels seus ritus, perquè exigeixen una certa introspecció, una forma de vigília. En aquest sentit, també són llocs de comunitat i gairebé de culte. I tot això s’ha potenciat les últimes dècades. Clubs de lectura, conferències, xerrades, contacontes, activitats per als més petits, la incorporació d’arxius sonors i d’imatges, la possibilitat de fer servir la biblioteca per veure-hi pel·lícules, sèries, documentals, escoltar música o, fins i tot, jugar, físicament en una ludoteca o a videojocs...
En aquest temps de confusió i canvis en què vivim, de tant en tant torna la predicció que una única biblioteca universal i digital arrasarà amb totes les biblioteques del planeta. Hi ha diverses objeccions a aquest suposat paradís, més aviat malson, ja que la multiplicitat de llengües ja ho fa complicat. Però és que la biblioteca crec que continua sent un pilar de la comunitat i de la seva capacitat per distribuir coneixement. Forma part de les polítiques d’igualtat i lliure accés a la cultura, és a dir, a la vida mateixa.
És evident que caldrà readaptar la biblioteca –com els museus– a aquest nou entorn digital, però la figura del bibliotecari com a guia i mentor es fa més necessària que mai. Gairebé imprescindible. Caldrà aprendre a elaborar llistes de lectura i connectar-les. I és probable que calgui també aprofundir en el tracte amb cada lector i conèixer i reconèixer millor cada usuari, però això només enriquirà un ofici apassionant que serà, insisteixo, més necessari que mai, perquè si alguna cosa hem après en l’immens bosc digital és que cal diferenciar els arbres i saber separar el gra de la palla.
Catalunya té una xarxa de biblioteques sòlida que enfonsa les seves arrels en la que va iniciar la Mancomunitat, quan escola, biblioteca, carretera i telègraf van acabar formant un mantra de modernització que, entre altres, en el cas de les biblioteques, va tenir Eugeni D’Ors com a ideòleg.
Durant bastant de temps, coses de la història i de la política, a Catalunya hi ha hagut dues xarxes bibliotecàries, la de la Diputació de Barcelona i la de la Generalitat. Però no es tracta avui de buscar ni les causes ni les disputes del passat, perquè la feina ha estat bastant impressionant a la ciutat de Barcelona i en molts llocs més. L’Ajuntament de Barcelona i la Diputació amb la seva Xarxa han fet un treball espectacular, malgrat que no sempre tingués decididament el suport dels pressupostos. Però deixem-ho aquí, perquè hi ha hagut de tot. I la Generalitat s’hi va incorporar més tard i més lentament, però entre totes aquestes administracions han acabat aixecant un conjunt de biblioteques que, amb els seus problemes de dotació, que els continuen tenint, cobreixen bona part del país.
Fa pocs dies es va inaugurar l’única biblioteca pública creada l’any de la gran pandèmia, la de Corró d’Avall, a les Franqueses del Vallès, i allà s’hi va presentar Atena, una passarel·la que connecta el catàleg bibliogràfic d’Aladí (el de la Diputació de Barcelona) amb Argus (el de la Generalitat). Hi haurà problemes logístics i de tota mena, però amb Atena ja tenim un repertori bibliogràfic únic per a totes les biblioteques públiques catalanes. Quinze milions de referències per a quatrecentes i escaig biblioteques i, tret dels fons de reserva, se suposa que un lector podrà sol·licitar qualsevol llibre d’aquest immens catàleg i fins i tot aconseguir que li arribi a la seva biblioteca més propera.
Em perdonareu que em posi formidable, però les biblioteques catalanes han començat a deixar enrere el seu llarg purgatori per començar a somiar amb aquell paradís borgià.
Les biblioteques són, potser juntament amb els bombers, un dels serveis públics més prestigiosos i respectats
Caldrà readaptar la biblioteca a l’entorn digital, i la figura del bibliotecari es fa més necessària que mai