La Vanguardia (Català-1ª edició)
Paraules que nodreixen
Martí Sales presenta ‘Aliment’, en què al voltant del menjar parla del que ens alimenta l’esperit
No són tantes les coses que compartim tots els humans, i una és menjar. I al voltant del menjar, normalment acompanyats, s’hi crea una cultura que també nodreix. El nou llibre de Martí Sales (Barcelona, 1979), Aliment (Club Editor), agafa uns quants ingredients, els cuina segons el temps i la forma necessaris i els serveix. I ho compartim.
L’escriptor no volia parlar “de restaurants amb estrelles Michelin ni d’esferificacions ni de grans estrelles de la cuina, sinó investigar allò bàsic, allò que es va fer fa 70.000 anys al voltant del foc, la taula i l’aliment compartit, la llavor civilitzadora”. No és un llibre de cuina, perquè nodrir-nos no només passa pel fet culinari. El culinari és un detonant, com al llibre Principi d’incertesa (Males Herbes) la ciència era punt de partida, aquí el menjar serveix com a marc i en perenne ampliació i sense imposició d’encaixar amb un punt d’arribada.
És una obra diversa, estructurada en forma d’abecedari, amb 27 lletres, en què se succeeixen relats, poemes, assajos, tota mena de textos al voltant d’un camp semàntic que inclou explicar una rondalla, parlar de la patata, la pastanaga o la truita, la matança del porc o sobre
Lezama Lima i Virgilio Piñera, però sovint per anar més enllà.
En el cas dels escriptors cubans, per exemple, parteix d’una trobada entre ells en un prostíbul masculí. Sales volia reivindicar sobretot Piñera, però “estirant l’anècdota, investigant la seva relació d’amistat i enemistat vaig trobar que la seva vida i obra està travessada per l’homosexualitat a Cuba”. No és tant reivindicar l’homosexualitat com “el respecte per totes les maneres de viure i d’estimar i desitjar. Com que estic casat amb un senyor parlo de la meva història d’amor, que és amb un home. I parlar-ne com qualsevol en parlaria respecte de la persona que estima amb la mateixa naturalitat ja és un activisme”. Perquè el llibre també parla “de la construcció de les identitats i em semblava interessant explicar com d’atzarós o circumstancial pot ser tot. No és tant que expliqui el meu propi desig com que posi damunt de la taula com ens expliquem com som, però hi ha moltes alternatives, i en tot cas això és escriptura”.
Una de les gènesis del llibre va ser una beca d’escriptura Montserrat Roig, en què volia investigar sobre el barri xino (i els xinesos) des de la Biblioteca de Catalunya, però allà s’hi va trobar el fons Nèstor Luján, que va devorar amb fruïció.
Així, “començo i m’adono que em va sortint una exploració de la curiositat com a fil conductor i el desig i el plaer que no és individual sinó per compartir, tant per la vinculació amb l’amor com pel fet de punxar una mica la bombolla de la gastronomia dels últims anys. Ens donen gat per llebre i estan desarmant o desballestant una cosa tan bonica, senzilla i atàvica com és menjar i compartir el plaer que sentim cada dia amb una cosa que fa tothom”.
En tot cas, és un llibre que viatja, ja sigui a Cuba o Mèxic com a Albània, Turquia o Barcelona, i en especial a una casa de la muntanya pelada on té la seu Club Editor.
A la Biblioteca de Catalunya, Sales hi va conèixer el fons Nèstor Luján, que va devorar
Marlborough Barcelona presenta una exposició d’obra gràfica original de Francis Bacon i de Lucian Freud, amb el títol La condició humana. És molt recomanable i es podrà visitar fins al 24 d’abril. Bacon va elaborar les seves obres gràfiques (litografies i aiguatintes) principalment als anys setanta i vuitanta del segle XX, en col·laboració amb artesans i basant-se en 35 pintures seves. Tenint en compte que aquest artista irlandès –encara que de família anglesa– es pot considerar com un dels millors pintors figuratius de la seva època i que la seva obra gràfica original no és gaire extensa, els preus de les obres poden semblar relativament assequibles.
De Lucian Freud s’exposen sis gravats, realitzats entre l’any 2004 i el 2007. Els va dibuixar amb la planxa col·locada en un cavallet. Cinc d’aquests gravats són retrats de rostres expressius i més aviat turmentats, amb ombres i solcs.
L’obra més important d’aquesta exposició és el gran tríptic de Francis Bacon titulat 2nd Version of Triptych 1944, compost per tres litografies del 1989, que sumen prop de dos metres d’alçària per més de tres i mig d’ample. És una obra que podria i potser hauria de ser en un museu com el Macba o el Picasso de Barcelona. Les rares figures que apareixen en cadascuna de les seves parts s’inspiraven en algunes escenes pintades per Picasso en el seu moment més surrealista. Però la voracitat sexual adopta a l’obra de Bacon formes menys eròtiques i molt més terribles. Els éssers que apareixen en aquests quadres són com trossos de carn viva, incompleta, voraç, solitària i ferotge. Callen o ensenyen les dents o udolen en llocs tancats i buits, escenaris d’un color entre vermell fosc i bru, amb ombres com a taques. Són figures monstruoses, de vegades sense ulls i famolenques, que anticipen alguns aspectes de la mala bèstia de la pel·lícula Alien.
En altres obres de format més petit, Bacon se cenyeix a un tipus d’anatomies ja humanes. Tot i això, les figures també són inquietants. Expressen una angoixa molt característica de la postguerra mundial i de l’existencialisme. Això sí, sempre amb les maneres ferotges i carnals pròpies d’aquest pintor. Bacon sabia expressar emocions barrejades, ambigües, complexes. A Triptych August 1972 (litografia del 1979) els cossos apareixen incomplets, i la seva mancança s’acompanya de
El gran tríptic de Bacon podria i potser hauria de ser en un museu com el Macba o el Picasso
12A
H
19.45 17.30