“No deixis res per a demà, no fos cas que et morissis abans”

Fals obrer? Sí. Visc com un bandoler. No: dibuixar és una ocupació molt noble. Dibuixar no és treballar. Potser no dibuixava vostè de nen? De nen, sí, com tothom.

Doncs jo continuo dibuixant d’adult. I de vegades em sento malament.

Per què?

Vaig veure els meus pares treballar moltíssim, tota la vida. Que injust! Jo els deia que de gran no volia treballar.

En què treballaven?

El meu pare era representant d’una botiga de draps per a sastreries, es passava tota la setmana viatjant.

I la seva mare?

Modista, sempre a la màquina de cosir: confeccionava la meva roba. Eren la parella perfecta! Com que estaven junts només els caps de setmana, sempre semblaven nòvios.

Hi havia a prop algú més?

La meva àvia, origen de tot. I la gossa Chispeta. I el meu oncle Juan Manuel. Vivíem junts. Em va tocar acomiadar-los a tots.

Em sap greu.

I cada vegada plorant com el nen que vaig ser. Al llarg de la vida ho perdràs tot! Per això he estat molt rabiós.

Ja no?

Se’n van anar massa aviat i em va quedar molt per dir-los... però, finalment, ho he fet.

Com?

He dibuixat l’àlbum Para los míos. És una carta dibuixada amb els meus records, penes, tot el que he comprès.

I la ràbia?

Se n’ha anat, el temps ha ajudat. I dibuixar. Ara soc jo el guardià del temps i els records de la meva família. Ha quedat tot comprès i dit, amorosament.

Dibuixar, doncs, l’ha salvat?

Sí. Em vaig quedar sol...i no vaig deixar de dibuixar.

Qui va ser el primer a anar-se’n?

La gossa Chispeta, de vella. Després, l’àvia: amb ella vaig viure estius al camp molt feliços.

S’agafa vostè a la seva infantesa... Recordar-la és el meu tresor preuat. Jo era un nen asmàtic, fràgil. La mare em repetia: “No ets menys que ningú! Au, valent!”. Haver-li sentit això m’ha donat seguretat. Després la meva mare va emmalaltir de càncer...

ÀLEX GARCIA