Ocupació cronificada

L’ocupació d’habitatges buits, tant si és per necessitat social com per actuació de grups organitzats que en fan un negoci, s’ha cronificat. Els casos es multipliquen dia rere dia perquè la legislació no protegeix degudament la propietat privada. Des que va començar la pandèmia, a més, tant el Govern central com les comunitats autònomes i els ajuntaments han frenat el desallotjament i els desnonaments de les famílies vulnerables. Emparats amb aquesta protecció, que en alguns casos pot estar justificada, els delinqüents fan servir nens o famílies a punt de l’exclusió social com a escut de la seva activitat per usurpar habitatges, ja sigui per viure-hi o per llogar-los posteriorment. Les estadístiques oficials no reflecteixen la veritable realitat del fenomen, ja que no sempre es denuncien els casos.

Davant la impotència legal per desallotjar els ocupants irregulars –no són il·legals fins que un jutge ho dictamina– es comença a normalitzar el fet que la gent faci justícia pel seu compte i recorri directament a la contractació d’empreses especialitzades en el desallotjament dels habitatges ocupats. D’aquesta manera s’ha donat vida a un nou sector d’activitat empresarial.

És evident, atès el que passa, que la defensa de la propietat privada no està garantida en aquest país. Cal una reforma legal clara i concisa que permeti que es pugui desallotjar els ocupes en 48 hores, igual com passa a França o Alemanya, tan aviat com

Els grups organitzats perfeccionen les estratègies per usurpar habitatges buits

el propietari justifiqui el seu dret sobre l’habitatge. La resta són subterfugis legals que protegeixen els qui usurpen il·legalment una propietat. Les normes que han dictat el Ministeri de l’Interior i la Fiscalia de l’Estat per agilitar l’actuació de la policia en el desallotjament dels habitatges ocupats han suposat una millora del procés, però no són prou.

Certament, es pot argumentar que hi ha famílies que necessiten un lloc per viure, en vista del greu problema d’habitatge que pateix el país. Però això no justifica l’entrada en una propietat privada. És responsabilitat dels poders públics resoldre el problema amb una eficient política de protecció social que garanteixi el dret constitucional a un habitatge.

Juntament amb la reforma de la llei d’Enjudiciament Criminal per poder desallotjar en 48 hores els habitatges ocupats il·legalment també cal potenciar, de manera urgent, l’habitatge social per tots els mitjans possibles. És un fet que la crisi de la pandèmia de la covid ha agreujat substancialment els problemes habitacionals de la població. Entre altres actuacions, les autoritats haurien de negociar amb els grans tenidors acords per a la cessió temporal dels seus habitatges buits a preus assequibles que haurien de sufragar les mateixes administracions públiques. En el fons, però, sembla haver-hi falta de voluntat o de capacitat política per afrontar el problema de l’habitatge en tota la seva dimensió.