Carrers més segurs

La realitat de les violacions en grup ha arribat a la pantalla petita amb la sèrie Alba, a Atresmedia Player, amb una trama que, ja des del primer capítol, m’ha regirat les entranyes per la semblança amb un dels casos espanyols més mediàtics, el de La Manada de Pamplona.

La història a la ficció comença quan la protagonista, interpretada per Elena Rivera (la xicota d’en Carlitos a Cuéntame), es desperta adolorida a la platja després d’una nit de festa de què no recorda res. De mica en mica la jove comença a recordarse a si mateixa en un bar amb una copa a la mà, després sentir-se indisposta i anarse’n a casa, trobar-se amb un grup de nois... I espavilar-se completament pertorbada i sentint que li han fet alguna cosa dolenta. A mesura que passen els minuts, l’Alba esbrina que ha estat violada i ho posa en coneixement de les autoritats.

Aquí comença el seu terrible calvari per descobrir qui són els agressors, que són més a prop que no s’imagina. Tot i això, a la primera de canvi es troba amb un interrogatori desagradable i mancat d’empatia que fa que es plantegi si ella és la veritable culpable de tot el que ha passat.

—Pots afirmar si et van penetrar vaginalment i analment?

—No ho recordo.

—Recordes haver sortit de casa sense roba interior?

Per bé que aquestes preguntes corresponen a la ficció televisiva, el cas és que no disten gens de les que es fan diàriament als jutjats a víctimes de violació. Encara recordo amb indignació les qüestions plantejades per un fiscal de Las Palmas a una dona agredida sexualment el 2019: “Què portava posat el dia dels fets? Els pantalons eren curts, cenyits o ajustats...?”. El lletrat va insistir repetidament a saber com era la roba que portava la víctima, ja que ho considerava una dada “fonamental” per aclarir els fets, en comptes d’entendre per què la dona va quedar paralitzada per la por.

La lluita d’aquestes víctimes és la de milions de dones que pretenem tornar soles a casa de matinada sense por a ser abusades, assetjades o violades, caminar lliurement sense que ningú ens pertorbi o ens coaccioni i, per descomptat, no tenir aquella sensació de culpabilitat si ens passa res. “Em sembla una bogeria que es puguin veure les dones agredides com a culpables i no pas com a víctimes”, assegurava Rivera. Però una cosa tan demencial només s’erradicarà quan traguem el focus de les víctimes i el posem en els causants. Es tracta d’igualtat i que els carrers siguin més segurs per a nosaltres.