La memòria de l’exili

Espanya i França acorden preservar els valuosos arxius sobre els refugiats republicans després de la Guerra Civil

La visita de Pedro Sánchez i Emmanuel Macron a la tomba de Manuel Azaña al cementiri urbà de Montauban, el 15 de març passat, no va ser un mer gest simbòlic. Entre els acords de la cimera bilateral es va incloure un ambiciós projecte per preservar els valuosos arxius sobre els refugiats republicans després de la Guerra Civil. Hi ha un material impressionant, una mina encara molt explotable per als historiadors, papers que documenten milers de drames anònims i les peripècies de líders polítics forçats a l’exili.

L’objectiu més immediat d’aquesta cooperació francoespanyola és la digitalització dels 150.000 expedients d’espanyols que es conserven a l’Oficina Francesa de Protecció de Persones Refugiades i Apàtrides (OFPRA), a prop de París. Gairebé un 40% de les fitxes que guarda aquesta agència estatal són d’espanyols. Moltes d’aquestes persones van participar en la resistència contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial, entre ells, els components de la mítica companyia La Nueve –de la II Divisió Blindada del general Leclerc–, que va alliberar París l’agost del 1944.

Després dels anys de Mariano Rajoy a la Moncloa, que van frenar el rescat de la memòria de la Guerra Civil, l’actual Govern espanyol li va donar un nou impuls. És un àmbit que depèn de la vicepresidenta primera, Carmen Calvo, que és alhora ministra de Memòria Democràtica. A França s’ha trobat un interlocutor sensible. Macron s’interessa per la “veritat històrica”, encara que sigui dolorosa. Per això acaba d’obrir els arxius sobre la colonització i la guerra d’Algèria.

A les fitxes de l’OFPRA es llegeixen respostes curtes, a simples formularis, que són molt més que freds tràmits burocràtics. Resumeixen els patiments i penalitats, però també l’idealisme d’una generació molt castigada.

–“Per què va venir a França? –Perquè no m’interessa el règim que avui regeix Espanya–, va contestar un sol·licitant d’asil.

–Té motius per no tornar a Espanya?

–Jo no puc anar a Espanya perquè soc republicà”.

Juan Belver Quilés, nascut a Almeria el 1902 i que va travessar la frontera a Prats de Molló el 29 de febrer del 1939, donava aquest motiu de per què seguia vivint a Tolosa de Llenguadoc, on treballava com a perruquer, i de perquè no tornaria al seu país: “Per por de les represàlies per haver combatut per unes institucions legals en defensa de la República i la llibertat del poble espanyol”. Un altre aspirant a refugiat no es va estendre en explicacions. “No vull tornar a Espanya amb el règim franquista: ni ell no em vol ni jo el vull”, va escriure.

A l’OFPRA s’hi anava per reconèixer matrimonis civils, obtenir pensions i altres sol·licituds. Entre les fitxes hi ha les de dirigents com Josep Tarradellas, el socialista Rodolfo Llopis, l’anarquista Federica

Imatges extretes del llibre

‘40 ans d’exil’ (2020), publicat per l’Oficina Francesa de Protecció de Refugiats i Apàtrides

PERSONES ANÒNIMES I LÍDERS L’objectiu immediat és digitalitzar 150.000 expedients de refugiats espanyols

UN BON INTERLOCUTOR Macron és sensible a l’exercici de “veritat històrica” i també ho fa amb Algèria

L’AMBAIXADOR ALBARES “Els exiliats ens entronquen amb la millor història de la construcció europea”

Montseny, el lehendakari José Antonio Aguirre i molts d’altres. Els expedients permeten conèixer les peripècies dels guerrillers antifranquistes, en la seva immensa majoria comunistes, que es van infiltrar a Espanya després del 1939 i fins a principis dels cinquanta.

A alguns no els va ser fàcil obtenir l’estatus de refugiat ,perquè ja havia esclatat la guerra freda i París va normalitzar les seves relacions amb Madrid. Hi va haver el cas d’un guerriller, que va haver de decidir si tornava a Espanya o si s’allistava a la Legió Estrangera per ser enviat a Indoxina. El 1979, amb Espanya ja democràtica, es va eliminar l’estatut de refugiat per als espanyols.

Pel secretari d’Estat de Memòria Històrica, Fernando Martínez, “el nostre exili republicà construeix, juntament amb els resistents francesos i altres lluitadors per la llibertat, la memòria democràtica europea”. Martínez observa que als arxius de l’OFPRA hi ha un material molt interessant per investigar: el paper de les dones en l’univers dels refugiats.

L’ambaixador d’Espanya a París, José Manuel Albares, coincideix a dir que preservar la memòria de l’exili espanyol és essencial “perquè, com deia Jorge Semprún, ells van ser europeus abans que existís Europa”. “Ens entronquen amb la millor història d’Europa i de la construcció europea”, subratlla Albares. És bàsic, segons ell, que el paper dels resistents espanyols es conegui millor a França “perquè hi ha monòlits a molts pobles, però encara no són al cor de la memòria francesa”.