La Vanguardia (Català-1ª edició)
Temps feliços per a comunistes
Escena històrica número 1. Any 1975. Joan Carles de Borbó, encara príncep, envia Manuel Prado a negociar amb Carrillo, llavors a l’exili, a través del seu gran amic Ceausescu. Missatge: que el PCE no boicotegi la seva proclamació com a rei. Contrapartida: el PCE serà legalitzat “quan es donin les circumstàncies”.
Escena històrica número 2. Dissabte Sant del 1977. Adolfo Suárez legalitza el PCE. L’Espanya democràtica ho celebra com un acte de valentia. Malestar màxim a l’exèrcit. S’accentua el soroll de sabres. Dimiteix el ministre de Marina. Però tots els partits es poden presentar a les urnes del 15 de juny.
Escena recent número 1. Isabel Díaz Ayuso, aspirant a la reelecció com a presidenta de la Comunitat de Madrid, llança el seu eslògan: “Comunisme o llibertat”.
Escena recent número 2. Pedro Sánchez es fa una foto amb les quatre vicepresidentes. Valor del document: no hi ha res igual a Europa. Es podria fer una altra foto amb els ministres del Partit Comunista. Tampoc no hi ha cap cas així a la Unió. Als noms de Yolanda Díaz i Alberto Garzón s’hi afegeix el nou secretari d’Estat d’Agenda 2030, Enrique Santiago. És la primera vegada que un secretari general del PCE forma part del Govern espanyol. No incloc a la foto imaginària els militants de Podem, per bé que des de la dreta es parli de Govern socialcomunista. Una vicepresidenta, un ministre i un secretari d’Estat del PCE és un fet fascinant per als que hem viscut la transició i és una imatge molt eloqüent del canvi d’aquest país. El comunisme va ser demonitzat durant 40 anys. Després no va ser vist mai com a opció de govern. Va caure el mur de Berlín i es van desmuntar les Repúbliques Socialistes Soviètiques. Avui gairebé totes les nacions europees es governen en coalició, però en cap hi ha comunistes. Espanya és l’excepció. Per a això es va haver de donar la coincidència en el poder d’un personatge il·luminat com Pablo Iglesias, un governant tan necessitat com Pedro Sánchez i una monarquia tan democràtica com la de Felip VI.
Al capdavant d’aquest comunisme renascut i del seu soci Podem, ja units en les sigles UP, se situa Yolanda Díaz, ungida per un Iglesias en retirada estratègica. És la comunista que té poc a veure amb les imatges clàssiques: la seva targeta de presentació és el somriure, el seu estil és l’afecte i la proximitat i busca l’acord, no la confrontació amb la gran empresa o el fantasma de l’Ibex. Fins i tot el seu patrimoni n’avala la ideologia: 25.227,95 euros, “80 vegades inferior al del ministre més ric”, va dir un diari.
Temps feliços per al comunisme a Espanya, però ja veurem què fa la Comissió Europea. De moment, el seu vicepresident econòmic, Valdis Dombrovskis, va demanar una reforma laboral integral i ambiciosa. Òbviament, el seu integral no és el del pacte amb Bildu. I el més transcendent: no crec que sigui cap casualitat. El seu discurs, idèntic a l’intern de Nadia Calviño, és un missatge claríssim a Yolanda Díaz. I té un argument d’eficàcia ferotge: la reforma laboral pot condicionar els fons europeus de recuperació. A Espanya governa l’esquerra; a Europa, l’ortodòxia del capital.