Fe per Puigdemont

Ni a ERC ni a JxCat els passen pel cap unes noves eleccions a Catalunya. Una segona ronda d’urnes no guarda relació amb una segona tanda de copes. No és el mateix repetir per seguir de bon rotllo que convocar una nova contesa electoral que tindria gust de fracàs. Tot i que les enquestes diguin el contrari.

Recordeu Ciutadans el 2019. Els trackings poden donar informació suposadament veraç, però també poden ser miratges, com ja li va passar a Albert Rivera en el seu somni presidencial.

Per això, i en circumstàncies diferents, els partits que estan jugant a formar govern, ERC i JxCat, saben que és millor quedar-se amb el que és evident i tirar endavant. Esclar que, a hores d’ara, què és el que és evident? I comença el joc.

Qui va guanyar entre l’independentisme? O en realitat va ser un empat? Preguntes que es responen amb un “només van ser 35.000 vots de diferència”. Per això, apareixen les reflexions sobre a qui se li ha concedit el dret a liderar, no tant el Govern, que també, sinó el poder del moviment del procés, després del resultat del 14-F.

Si aquesta setmana Catalunya no va elegir un president va ser pel joc de poders a què la política catalana acostuma a dedicarse. Això és tot. I és un joc de trons etern que ja visualitzàvem en l’època Pujol, i es va mantenir després de la seva sortida de la política i el posterior procés de destronament del mite.

Controlar els pressupostos de la Generalitat possibilita tenir poder de decisió sobre a on van els diners. Perquè aquest és l’autèntic poder, no tant determinar quina tipologia de lleis puguin fer-se partint dels programes electorals de cada partit. Encara que sigui lamentable, no és una crítica. Es tracta d’una descripció factual que comporta un perill quan el mètode es converteix en dogma.

I ara estem davant de dos dogmes: el que suscita la paraula de les deïtats que convergeixen a Waterloo i les que ara habiten com ànimes en pena a Palau, on hi ha despatxos que semblen posseïts, als quals és millor no accedir per por de caure en desgràcia.

Algú s’ha preguntat si Pere Aragonès s’atrevirà a utilitzar el despatx de president de manera habitual quan accedeixi al seu càrrec? Les preguntes més senzilles de la humanitat han tingut respostes complicades repletes de tabús quan hi ha interferit la fe mal entesa. El poder de Puigdemont en aquest moment és un acte de fe amb la força del que no hi és.

Els dies de passió culturalment cristiana donen per a tot tipus de conclusions variades. Hi ha versions per a ateus, agnòstics o creients. Però en totes existeix un comú denominador que qüestiona el poder que ha de tenir Carles Puigdemont en la propera legislatura. No hi ha gaire cosa més. Ni programes electorals ni propostes polítiques, encara que puguin ser molt radicals.

ERC s’ha ficat en aquest atzucac sola. Témer o creure en el que no hi és, com a força gravitatòria de l’independentisme post-1 d’octubre. Però té lògica: tampoc existeix la Generalitat republicana i en ella basa el seu futur Aragonès. Que ens agafin a tots confessats.

Si aquesta setmana Catalunya no va elegir un president va ser pel joc de poders