La Xina/els EUA

Resulta que el món multipolar al qual havíem arribat no ho és tant. Per bé que països, empreses i persones som interdependents en xarxes globals, hi ha nodes dominants en aquestes xarxes. Dos països s’han situat per sobre dels altres. Als Estats Units, on l’anunciada decadència no és tal, s’hi ha afegit la Xina, que aviat serà la primera economia del món i que té una capacitat tecnològica i militar que creix exponencialment. Això és realment nou. Però la mesura del poder real dels països no depèn dels indicadors tradicionals, sinó de la seva capacitat per gestionar amb èxit catàstrofes sobrevingudes. Com guerres. O pandèmies.

I en aquest sentit la pandèmia que assola el món ens permet avaluar la manera en què els dos països s’han enfrontat amb la crisi, amb resultats molt dispars. Amb models de gestió diametralment oposats: la Xina ha controlat, els Estats Units han vacunat. A finals del 2021 es preveu que als dos països la pandèmia estarà controlada. Amb una diferència: menys de 10.000 morts a la Xina, més de 600.000 als Estats Units. Encara que pensem que les dades xineses no són fiables, la diferència és tan enorme (sobretot comparant les poblacions respectives, 1.400 milions i 330 milions) que evidentment la letalitat dels Estats Units és moltíssim més gran. A la Xina, on va començar la pandèmia, es van prendre mesures immediates de confinament i aïllament, per províncies senceres (Hubei, amb 65 milions va ser la primera), o per barris o per edificis. Als Estats Units el negacionisme de Trump i els seus seguidors va conduir a polítiques i comportaments irresponsables que, segons han demostrat els científics, són directament responsables per la ferocitat de la pandèmia.

Les mesures xineses de confinament i rastreig sistemàtic van aconseguir aturar l’expansió del virus en sis mesos. I un any després, Wuhan està oberta, la taxa d’incidència és de 0,03% sobre 100.000 habitants, la vida social ha recuperat el ritme i l’economia creix al 6% anual. Això demostra que controlar primer la salut beneficia també l’economia. Un factor clau del model xinès és l’activitat dels comitès veïnals que poblen la majoria dels barris del país. Aquests comitès, impulsats pel Partit Comunista, van ser els encarregats del rastreig i del control del confinament, incloent-hi els edificis. O sigui, política d’Estat, disciplina ciutadana i control social a nivell de carrer.

Els Estats Units, per la seva banda, a partir de l’elecció de Biden, van aplicar el seu propi model, mobilitzant el seu potencial científic, tecnològic, industrial i d’organització una vegada que es va declarar l’emergència. Com a solució, la vacuna en lloc del confinament. Amb diverses vacunes creades i produïdes als Estats Units (Pzifer, Moderna, Janssen i d’altres en procés) i una capacitat d’execució extraordinària: vacunen dos milions de persones diàries, la promesa de 100 milions de vacunes en 100 dies es va escurçar a 60 dies i la projecció és que el 4 de juliol se celebri la independència del virus. En canvi, la Xina gairebé no ha vacunat, i les dues vacunes que va produir les ha venut o donat als països pobres: diplomàcia sanitària.

Dos models: control social d’una banda, capacitat científica i productiva de l’altra. La Xina prioritza l’organització de la societat, els Estats Units corregeixen els desastres socials amb tecnologia. Els valors subjacents són oposats. Però en una situació de crisi extrema els dos models funcionen. I competeixen.

Dos models diferents però que en una situació de crisi extrema funcionen; i competeixen