El passat que no cessa

Fa uns dies vaig rebre per via digital –la pandèmia dificulta les trameses físiques– un exemplar de La mujer del retrato, publicat per Nórdica Libros. Es tracta d’un còmic biogràfic, esplèndid, sobre la figura de Concepción Arenal, sens dubte una de les pensadores més importants del segle XIX. El relat se centra en la seva infantesa i joventut i està il·lustrat amb aclaparadora sensibilitat i encert per Teresa Novoa, rebesneta del personatge. El text va a càrrec de Mónica Rodríguez, singular escriptora llicenciada en Ciències Físiques i especialitzada en energia nuclear, detalls que sens dubte haurien fascinat el sempre curiós i inquiet personatge històric. Un llibre que és alhora reivindicació i acte d’amor. Agraïment i justícia. Tots venim d’històries que ens han fet possibles. Tots formem part de la cursa de relleus que és la vida, de la cadena de baules la tasca de la qual és no trencar-se i seguir.

En aquells mateixos dies estava llegint la novel·la Gran Sertón: Veredas, de Guimarães Rosa, en l’excel·lent traducció de Florencia

Garramuño i Gonzalo Aguilar publicada per Adriana Hidalgo, i vaig ensopegar amb la següent frase referida als moments en què es gira la vista al passat: “Cap enrere no hi ha pau”. Em va impressionar l’asseveració i em vaig quedar una estona pensant-la. Per descomptat no es referia als records, sinó als comptes pendents, allò que no havia arribat a tancar-se.

En la meva ment es van relacionar immediatament els dos llibres i la coincidència va donar llum a una certesa: és veritat, cap enrere no hi ha pau mentre no hi hagi justícia. Guimarães no parlava de la memòria, sinó de l’oblit. Arenal no mereixia habitar-lo i l’art s’encarrega ara, generacions després, de rescatar-la per portarla al present, d’on no hauria hagut de desaparèixer mai.