El món no ens espera

Sortim de la pandèmia amb unes noves coordenades geopolítiques. El món ha pitjat l’accelerador de la ciència i de la innovació. El centre de gravetat econòmic, tecnològic i comercial del planeta es desplaça definitivament cap al Pacífic. La Xina vol esdevenir potència predominant en tots els camps del coneixement i de la indústria en pocs anys. Biden inaugura el seu mandat amb un seguit d’ordres executives, urgents, per revitalitzar la tecnologia i la manufactura avançada americana, sabedor que la indústria genera classes mitjanes que al final sustenten democràcies. Noves fàbriques de semiconductors s’aixequen ràpidament als Estats

Units. Disposar d’indústries estratègiques, com la biotecnològica o la dels xips electrònics, es revela fonamental per al benestar de les societats. Europa intenta mantenir el seu lloc al món mitjançant un gran pla de recuperació que pretén que el continent no perdi el seu paper històric enmig de la nova competència estratègica entre els EUA i la

Xina. Alemanya i els països nòrdics fan els deures, i impulsen la seva indústria 4.0, l’R+D i les seves exportacions. El Regne Unit crea una nova agència d’innovació a imatge de Darpa (agència de projectes disruptius americana, mare d’internet). Àsia és un continent de outperformers (economies basades en innovació que creixen de manera sostinguda per sobre del 3%). Les intel·ligències estratègiques dels països més avançats s’adonen de la importància de desenvolupar sòlides polítiques industrials. Les economies líders destinen quantitats mai vistes als seus programes de digitalització.

La nova globalització anirà de desenvolupar clústers integrats d’R+D i manufactura avançada en indústries estratègiques.

Estan passant coses que tindran conseqüències importants per a les nostres vides. El món evoluciona a una velocitat sense precedents. Però a Catalunya, un petit territori perifèric d’una península a l’extrem occidental d’un món amb epicentre al Pacífic, sembla que tot això no interessa. Som un nou Fisterra, però seguim mirant-nos el melic obsessivament, observant el passat i intentant canviar la història, mentre perdem de vista el futur. La construcció d’una economia basada en R+D, l’estratègia industrial o la competitivitat no es troben al centre dels nostres debats. No surten als nostres mitjans de comunicació ni a les negociacions polítiques. Vivim a la caverna de Plató? (aquella gruta on vivien encadenades unes persones que només podien percebre les ombres del món real, sense imaginar-se què hi havia fora). ¿Interpretem (i ignorem) només les ombres dels nous temps, sense percebre la magnitud del canvi? Som conscients del que podem perdre? Catalunya es va industrialitzar, i va arribar a ser considerada un dels quatre motors d’Europa. Però, tot i que molts encara tenen aquesta imatge, ja som lluny de ser un territori líder al continent. Un cop arribats a un desenvolupament industrial notable, vàrem entrar al segle XXI pensant que la indústria era molesta, i no vàrem fer el salt a una economia innovadora, com sí que ho han fet els països asiàtics i comencen a fer els països de l’Est. Ens vàrem industrialitzar i vam esdevenir un país avançat. Ens desindustrialitzem i caiem en la pobresa, enmig de la indiferència d’una elit que mira cap a una altra banda. Hem abandonat les nostres fonts de riquesa. Els pressupostos públics dedicats a indústria i innovació són irrisoris. Hi ha un flux de deslocalitzacions que no es reverteix. De fet, la nostra competitivitat ja ha caigut per sota de la mitjana europea, alhora que els nostres indicadors d’innovació s’han congelat des del 2007. Perdem indústria, perdem oportunitats i perdem talent. La societat es precaritza de manera evident. I malgrat això, sembla que ningú afronti aquests problemes tangibles –i esmenables amb bones polítiques–.

El món no ens espera: si no som capaços de vertebrar uns pressupostos públics i unes polítiques sobre allò que realment importa ara (l’economia, la tecnologia i la competitivitat), Catalunya pot esdevenir un desert de precarietat i desesperança. Hi som a temps. El país encara té talent i ens queda empenta. Barcelona encara té marca pròpia. Els fons Next Generation ens donen una oportunitat. No perdem aquest darrer tren. No ens distraguem.

Catalunya encara té talent, i els fons Next Generation ens donen una oportunitat

ARXIU