Ànimes blanques i ànimes vermelles

Enric Juliana s’ha referit últimament un parell de vegades a les ànimes blanques .El 27 de setembre del 2020, ho va fer a “aquelles ànimes blanques, aquells centristes de setí, aquells tecnòlegs de la política, aquells alumnes i professors d’escoles de negocis”. I el 14 de març passat ha reiterat que, si després de les últimes eleccions generals un Gran Centre hagués governat a Espanya, “les ànimes blanques del moderantisme escriurien articles menys angoixats”.

La veritat és que jo no sabia quina cosa són les ànimes blanques, i el que he aconseguit treure en clar és que una ànima blanca dona el millor de si sense esperar res a canvi, és una font inesgotable de bondat, acostuma a tenir un punt d’enginy creatiu, i és, en fi, un ésser tan especial que entén l’amor amb prodigalitat. Ras i curt, quelcom gairebé sobrenatural, que resulta impossible pressuposar en tots els centristes, per molt de setí que siguin, ni en tots els moderats, per profunda que sigui la seva moderació i per gran que hagi estat la seva angoixa a l’escriure els seus articles.

Potser és per aquesta impossibilitat manifesta d’assolir tal nivell d’immarcescible virtut pel que s’ha de buscar una altra accepció d’ànima blanca, més modesta i discreteta, que rebaixi molt el nivell inicial d’excel·lència i el deixi a l’abast del comú dels mortals, per molt centristes i moderats que siguin. Aquesta accepció rebaixada (segona marca) d’ànima blanca podria ser potser la d’un tipus benintencionat però una mica desconnectat de la realitat, que deambula entre els núvols de les bones intencions i es perd pels meandres d’una realitat abrupta. Algú, al capdavall, que no toca de peus a terra. Em ve també a la memòria una paraula castellana que vaig veure utilitzar una vegada a José María Valverde i no he tornat a trobar-me: fililí, que és –segons la Reial Acadèmia Espanyola– persona dèbil, delicada, subtil… Potser és això, per a d’altres, una ànima blanca.

En qualsevol cas, el que és suggestiu de l’ús de l’expressió ànimes blanques és que convida a l’analogia i permet –per exemple– utilitzar l’expressió ànimes vermelles per referir-nos a aquells homes i dones probes i rectes, incorruptibles i inassequibles al desànim, meitat apòstols meitat soldats, que, trasbalsats per la seva responsabilitat davant la història, convençuts d’una superioritat moral fundada en les seves conviccions, i disposats a assumir riscos, s’erigeixen avui en renovats defensors d’un constructivisme social imposat per la força de l’Estat.

Parafrasejant la descripció d’ànima blanca abans transcrita, podria dir-se que ànima vermella és la que es lliura als altres amb l’objectiu de la igualtat, viu en una permanent exigència de justícia, acostuma tenir una voluntat de lluita abnegada i generosa i és, en fi, un ésser tan exemplar que entén la política com una missió, és a dir, com un acte de permanent servei. Gairebé un sacerdoci.

Ara bé, resulta possible marcar alguna diferència entre les ànimes blanques i les ànimes vermelles. No es tracta que unes siguin bones i altres dolentes, que no és això, sinó tan sols d’assenyalar la seva diferent manera d’afrontar la realitat i, per tant, els problemes. Les ànimes blanques comencen per tenir molt escasses certeses. Creuen, això sí, en la força creadora de la llibertat, però precisament per això mateix manquen d’un ampli repertori de dogmes, projecten els seus dubtes sobre tot, saben que la realitat és tossuda i accepten per això la força normativa dels fets. Del que extreuen una actitud oberta, una tendència al diàleg i una predisposició al pacte, entès com una síntesi en què s’articulen posicions contraposades. Al contrari, les ànimes vermelles es caracteritzen per l’assumpció convençuda, entusiasta i indestructible d’un repertori d’idees dogmàtiques, que es concreten en regles i pautes d’acció operatives, que són alienes a tot debat i que es proclamen d’obligat compliment per tots.

En temps de forta tribulació, les ànimes vermelles tenen avantatge sobre les ànimes blanques. La gent busca llavors certeses immediates, que li brindin seguretat a curt termini, i apel·la a l’autoritat, quan el que cerca és l’empara del poder. I com les ànimes blanques no poden oferir aquesta protecció urgent i expeditiva, són rebutjades de ple, malgrat que les seves receptes, que aspiren a la concòrdia, serien més fecundes a mig i llarg termini.

Nota: el que es diu de les ànimes vermelles pot predicar-se també de les ànimes blaves i de les ànimes grogues.

Hi ha diferents maneres d’afrontar la realitat i, per tant, els problemes