Virtuts del sofà

De la notícia que dona el 3/24, el que primer em descol·loca és el titular: “Les aules del futur diuen adeu als pupitres”. Em descol·loca perquè em pensava que els pupitres ja eren cosa del passat i que el que encara queda són aquests escriptoris individuals que consisteixen en una estructura de tub metàl·lic amb respatller i reposabraços d’una mena de contraplacat que, al reposabraços, s’eixampla perquè l’estudiant prengui notes.

Però també aquests desapareixeran. El que hi haurà són taules portàtils i les aules passaran a considerar-se “espais polivalents”. L’objectiu és facilitar l’aprenentatge (diuen, com si abans l’aprenentatge fos dificilíssim), i tot plegat s’engloba en un projecte de la UOC que porta per títol Smart Classroom. Amb un nom en anglès, òbviament és superxulo. La reportera, Iacma Monterde, parla d’un dels centres on ja s’ha posat en marxa: l’escola Roser Capdevila de Sant Joan Despí. Diu Monterde: “En arribar a l’aula, el primer que fan alumnes i mestres és descalçar-se. La idea és que quan passin la porta se sentin com a

“En arribar a l’aula, el primer que fan alumnes i mestres és descalçar-se”

casa”. És una apreciació interessant, perquè implica que a casa tots els nens i tots els mestres van descalços. A veure: n’hi ha que a casa es descalcen, però n’hi ha molts d’altres que continuen amb les sabates posades. Continua la descripció: “Sembla com una sala d’estar”, comenta Hugo Vogas Carnicero, alumne de 5è. “L’ambient és de colors neutres, amb parets completament buides –sense cap mena d’estímul que pugui distreure–, amb llum càlida i regulable i també un sofà”.

Un sofà a classe! (Perdó: a l’“espai polivalent”). Com m’hauria agradat tenir-ne un quan estudiava i, a l’aula, m’havia d’asseure en un pupitre amb una superfície abatible que amagava un calaix per desar-hi els llibres i poder gaudir de l’escriptori sense res que hi fes nosa. Hi havia també tinters, i hi sucaves el tremp per poder escriure. Al pupitre que vaig tenir a l’institut Ausiàs March ja no hi havia tinters d’aquests, però sí un ordre inviolable que feia que haguessis de memoritzar-ne el número. El meu era el 27; moriré i encara me’n recordaré. L’única peculiaritat d’aquell pupitre era que just davant meu tenia –tot el dia!– el clatell d’un nen que es deia Guasch (en aquella època no ens dèiem pel nom). L’emprenyava a base de discrets calbots; amb el temps es va convertir en el prestigiós periodista Quique Guasch. Però de sofà no en teníem. Ves si no ens ho haguéssim passat bé, Guasch, tenint-ne un a disposició nostra, en una aula “com una sala d’estar”.