Inestabilitat

Sota l’escuma de les onades es desplacen grans masses d’aigua. Aquestes darreres setmanes, una onada política s’ha estavellat contra les roques i hem vist l’escuma en forma de mocions de censura, transfuguisme, una convocatòria anticipada d’eleccions i la dimissió del vicepresident segon del Govern espanyol. Ha estat una onada solitària o és l’anunci d’una maror que tornarà a sacsejar la política espanyola?

Per respondre la pregunta, cal recordar d’on venim. A partir de les eleccions europees del 2014 es va començar a constatar la greu crisi dels dos grans partits espanyols, PSOE i Partit Popular. Van sorgir nous partits, Podem primer, Ciutadans després i més tard Vox. Els indicadors de legitimitat i confiança política estaven en nivells mínims. A les eleccions del 2015, després d’uns anys dominats pels escàndols de corrupció i els ajustos fiscals més importants de la nostra història democràtica, el PP de Mariano Rajoy va perdre la majoria absoluta. Aleshores es va obrir una possibilitat real de configurar un bloc alternatiu de govern: la suma de PSOE, Podem i IU donava 161 diputats; amb els suports d’Esquerra Republicana i PNB ja s’aconseguia una majoria absoluta.

No obstant això, les divisions internes del Partit Socialista van impedir d’explorar aquesta via. Sánchez, gairebé sense marge, va arribar a un acord amb Ciutadans, però només va ser un cop d’efecte, sense més recorregut. Les eleccions es van haver de repetir el 2016 i l’esquerra va retrocedir als 156 escons. En tot cas, amb el suport de totes les forces nacionalistes, els números sumaven una altra vegada per a un govern progressista. El dilema sobre els pactes va acabar trencant el PSOE: l’aparell del partit va destituir el secretari general, Pedro Sánchez, i els socialistes, enmig dels escàndols de corrupció que ofegaven la dreta, es van abstenir per permetre que Rajoy formés govern.

Després d’unes primàries traumàtiques al PSOE que van permetre el retorn de Sánchez a la secretaria general, el PSOE per fi va fer el pas el 2018 i va guanyar la moció de censura amb el suport de les esquerres i els nacionalistes. Malgrat l’èxit de l’operació, al Partit Socialista no es van dissipar els dubtes existencials sobre la política d’aliances. De fet, després de les eleccions de l’abril del 2019 no va ser possible configurar un govern de coalició PSOE-Podem. Gràcies a la recuperació del PSOE, que va passar a tenir 123 diputats, la coalició sumava 163 diputats, més que als dos comicis anteriors. Però a Sánchez un executiu amb Iglesias l’amoïnava: en la que potser ha estat la decisió més qüestionable de la seva trajectòria política, va convocar unes segones eleccions el novembre d’aquell mateix any. Els resultats van ser semblants per a l’esquerra, per bé que van obrir la porta a Vox, i, aquesta vegada sí, quatre anys després de la ruptura del bipartidisme, no va tenir cap altre remei que armar el govern de coalició.

Si PSOE i Podem haguessin mostrat més maduresa política després de les eleccions del 2015, podrien haver format govern aleshores. Haurien evitat la degradació de la política espanyola que va tenir lloc durant els últims i agònics anys de Rajoy i, el que potser sigui més important, és molt probable que la crisi catalana hagués evolucionat d’una manera ben diferent. El lent aprenentatge de les esquerres ha tingut un alt cost per al país.

Des de la fallida del bipartidisme, a Espanya només hi ha hagut dues opcions realistes de govern: o una coalició del PSOE amb les dretes (la de Ciutadans o la del PP) o una coalició del PSOE amb les esquerres i els partits nacionalistes. Bona part de la inestabilitat política que hem experimentat aquests anys neix de les vacil·lacions i les contradiccions internes del PSOE respecte al rumb que calia prendre.

Tant els dirigents del PSOE com el seu electorat estan molt dividits sobre la política d’aliances. Els conflictes que ha viscut en el seu si aquests anys (incloenthi la brutal defenestració de Sánchez per l’aparell i el seu retorn triomfal amb el suport de les bases) són conseqüència d’aquests dilemes irresolts. La moció de censura del 2018 semblava que establia l’inici d’una ruta, però les eleccions de l’abril del 2019 van mostrar que encara hi havia molts dubtes. Va semblar que els dubtes es resolien després dels resultats de les eleccions del novembre, però el PSOE, després de poc més d’un any de coalició, ha començat a mirar un altre cop cap a la dreta, buscant acords amb Ciutadans per aconseguir el poder en algunes comunitats autònomes governades pel PP.

Amb aquesta vacil·lació respecte al bloc format per esquerres i nacionalistes n’hi ha hagut prou per provocar una commoció política. Tots els actors han corregut a realinearse i tornen els rumors d’unes eleccions anticipades. En el moment en què el PSOE envia senyals de replantejament de les seves aliances, la inestabilitat torna a ensenyorir-se de la política espanyola.

Sempre es diu, i segons el meu parer és veritat, que el PSOE és el partit que reflecteix més bé la societat espanyola. Però la societat està molt dividida en aquests moments i aquesta divisió es trasllada als dirigents socialistes: l’arc que uneix Emiliano García-Page amb Francina Armengol és certament ampli. Les divisions més fortes no tenen a veure amb les polítiques socials, sinó, més aviat, amb la monarquia i, sobretot, la qüestió nacional-territorial. En aquells llocs on el nacionalisme espanyol ha pres més embranzida, el rebuig del PSOE a la coalició amb Podem és més fort i, per descomptat, qualsevol intent de negociar una sortida al problema català s’enfronta amb una forta incomprensió.

Pablo Iglesias ha repetit en diverses ocasions que la dreta no tornarà a governar a Espanya durant molt de temps. Aquesta afirmació, més pròpia d’un analista que d’un vicepresident del Govern, depèn, fonamentalment, del fet que el PSOE vulgui mantenir el bloc format per l’esquerra i el nacionalisme. En el moment que deixi de ser així, entrarem en un nou cicle d’inestabilitat i no es pot descartar de cap manera que la majoria electoral canviï de signe ideològic. La mala gestió dels desacords en el si de la coalició per part dels dos partits, PSOE i Podem, no ajuda precisament a consolidar el bloc progressista. Val més que les dues forces no tibin la corda ni més cap a l’esquerra ni més cap al centre. Si es trenca aquesta corda, cada vegada més tensada, l’onatge es transformarà en tempesta.

Tant els dirigents del PSOE com el seu electorat estan molt dividits sobre la política d’aliances

Si el PSOE no vol mantenir el bloc progressista, la majoria electoral podria canviar de signe ideològic

JOMA