La línia és molt fina

No estic gens d’acord amb la llei de l’eutanàsia quan disposem de mitjans mèdics suficients perquè el pacient tingui una mort digna. Com a metge el que em supera, a part de l’eutanàsia, és la distanàsia, l’acarnissament terapèutic per allargar una vida quan aquesta no té sentit ni recorregut. L’egoisme familiar, el dolor com un mitjà de redempció quan la doctrina de l’Església no s’ha definit mai en aquest sentit, i així moltes més excuses que no apaivaguen el dolor i l’angoixa d’una agonia que no té fi. Tots els hospitals catalans i centres de salut disposen d’unitats de cures pal·liatives en què es tracta el pacient simptomàticament i es dona suport als familiars. Els metges tractem el dolor sense posar límits i tots aquells altres símptomes que giren a l’entorn de la mort. Tant se val si escurcen la vida, aquesta no és la intenció, sinó tractar el dolor, l’angoixa, etcètera.

Quan el malalt perd l’autonomia i la vida s’esmuny deixant una empremta de sentiments controvertits entre dubtes del que caldria fer, sols hi ha un camí, ajudar a fer més plàcida la mort, foragitant el dolor, l’angoixa, etcètera, i amb la companyia dels qui l’estimen.

La línia que marca els límits del que s’ha de fer i no fer és tan fina que els errors poden malmetre aquests mateixos límits entre el que està bé i el que està malament.

Pere Manuel Giralt Prat