Un llogarret

El barceloní Félix de Azúa, el d’“el neologismo y la hache”, ha dit que “Barcelona va camí de ser un llogarret controlat per una màfia d’extrema dreta”. No seré jo qui discrepi de l’opinió d’un acadèmic, però crec que, a més de les màfies estrangeres tradicionals, dedicades a les seves tasques, les que ara com ara dominen políticament a Barcelona i Catalunya són, com a mínim, tres. I que quedi clar que Azúa, quan parla d’extrema dreta, no es refereix a Vox.

Quan Azúa, ara establert a Madrid, va dir allò de la màfia d’extrema dreta, encara no s’havia fet pública aquella enquesta municipal segons la qual tres de cada deu barcelonins se n’anirien de Barcelona si poguessin. Tres de cada deu. Quan comentava els resultats de l’enquesta, Jordi Martí, el regidor de Presidència, els va intentar justificar parlant, entre altres coses, de la pandèmia, del teletreball, de la conjuntura actual, etcètera. Martí, que té la presència física d’un intel·lectual de pel·lícula de Woody Allen, un intel·lectual amb ulleres, és, segons m’informen, un dels pocs que pensen a l’Ajuntament de Barcelona. Perquè el que més abunda al govern municipal actual són els xerraires, els xarlatans, un gremi acústic a què pertanyen l’alcaldessa i alguns dels seus regidors. Però Martí tampoc no va dir res dels excessos verbals d’aquests xarlatans dogmàtics. Perquè a Espanya ha tornat el dogma, i el que abans imposava la jerarquia eclesiàstica amb les seves sotanes i els seus pal·lis ara ho executa

El que abans imposava la jerarquia eclesiàstica ara ho executa gent que diu que és d’esquerres

aquesta gent que diu que és d’esquerres.

Jo crec que aquesta insofrible xerrameca també va haver d’influir en el desig de tants barcelonins d’abandonar la seva ciutat. Perquè quan no hi ha bona gestió, i només paraules buides, aquestes paraules s’amunteguen, empenyen i arrosseguen. I a aquesta xerrameca també s’hi ha d’unir la fragmentació física i visual de la ciutat, del barri, per exemple el de l’Eixample, els carrers, vistos des del segon o tercer pis d’un immoble, que venen a ser com un tauler de parxís maleït capaç d’induir al suïcidi. No deixa de ser curiós que en l’època de la imatge es parli més que mai.

Tal com estan les coses públiques, i davant tanta xerrameca i dogma, algú hauria d’intentar fitxar el cardenal Carlos Amigo, amb qui he conversat més d’una vegada en algun carrer romà. Per exemple, a la Via di Monserrato. El val·lisoletà Amigo, contundent però gens dogmàtic, és un home cordial que emana empatia i sembla sevillà. Si es tracta, doncs, de parlar, de dir alguna cosa, cal contractar amb qualsevol excusa Amigo, que també és arquebisbe emèrit de Sevilla. Aquest home aconsegueix que t’interessi fins i tot un pregó de Setmana Santa com el que acaba de llegir a Madrid. I és igual que no estiguis d’acord amb algunes de les coses celestials que argumenta. És igual perquè sap parlar, perquè sap dir, perquè diu. La prova és que quan finalitza els parlaments, tu, fins i tot sent barceloní, sents que has recuperat un cert optimisme.

Posats a parlar, que parli Amigo.