La Vanguardia (Català-1ª edició)
“M’agrada dir la veritat, però sense ferir”
India Martínez (Còrdova, 1985) és una de les veus més reconegudes de la música espanyola. El flamenc amb què es va iniciar, en programes infantils i concursos de cante, el va fusionar cap al pop, per bé que sense oblidar les seves arrels. Ha publicat vuit discos, ha estat nominada tres vegades als Grammy i ha guanyat un Goya pel tema Niño sin miedo, de la pel·lícula El niño. L’any passat va haver de cancel·lar la gira a causa de la pandèmia. El confinament la va bloquejar emocionalment, però després va fluir un projecte que tenia al cap per a més endavant: un llibre en què pogués recopilar les seves vivències més personals, pensaments i textos poètics. Verdades a medias (Penguin Random House) és el seu debut com a escriptora.
Al pròleg diu que s’ho ha pensat molt perquè sent respecte pels escriptors. Però vostè ja escriu cançons...
Sí, des de petita escric cançons. Estic familiaritzada amb això, però a l’art de l’escriptura li has de dedicar molt de temps i has de tenir una sensibilitat especial i desenvolupar-la, com jo he desenvolupat la meva música, encara que de vegades tingui un aire poètic.
Dos discos seus es titulen Trece verdades i Otras verdades ,iarael llibre Verdades a medias. Quin significat té?
És un títol obert. Pot ser que no ho expliqui tot o que qui el llegeixi hi afegeixi la seva veritat i la faci seva. De vegades no som tan francs, perquè les veritats ens dolen fins i tot a nosaltres mateixos. M’agrada dir la veritat, però sense ferir. Hi ha mentides que es disfressen de veritat i un mateix se les acaba creient.
El llibre el signa India Martínez, però l’ha escrit l’India o la Jennifer, el seu nom real?
L’ha escrit la Jenni, però amb la visió artística de l’India. Ella necessita les vivències i l’experiència de la Jenni per inspirar-se, perquè si en el que canta l’India no hi hagués una veritat al darrere, no hi hauria essència. Abans intentava separarles, però m’he adonat que emocionalment van de bracet.
Per a qui ha escrit Verdades a medias?
Per a mi, perquè si hagués pensat en algú en concret hauria explicat la meitat de les coses. Jo normalment tinc por de parlar de mi i de dir el que penso. Però escriure per a mi mateixa m’ha permès anar sense embuts ni filtres.
Les il·lustracions del llibre també són seves.
Sí, dibuixo des de petita, tot i que molta gent no ho sap perquè és una afició que m’he guardat per a mi i els meus moments d’evasió, però ara em venia de gust compartir-la.
Quins capítols recomanaria per conèixer-la millor?
Las portátiles, Casa digna o Cartera real, que van sobre la meva infantesa al barri de Las Palmeras, a Còrdova, i que quan els vaig escriure se’m va remoure tot per dins. També Todo en su sitio, Venciendo al amor, Empieza por 13 o La maleta. Però no tots els episodis són autobiogràfics:
La cantant cordovesa ha tret un tema amb Dvicio i ha debutat com a escriptora amb un llibre de poemes i vivències que també ha il·lustrat
de vegades em deixo portar per la imaginació i la poesia amb les metàfores, que serveixen per volar...
Un altre porta per títol Everest, en què explica la seva experiència al programa Planeta Calleja.
Sí. Va ser com tocar el cel i el terra alhora, una experiència que repetiria amb els ulls clucs. Només ens hi vam estar una setmana, però allà tens temps d’aturar-te, pensar... I la percepció de les coses canvia. En aquest capítol del llibre he volgut portar i reflectir una mica aquell univers espiritual.
El poeta José Martí va dir que
“hi ha tres coses que tothom hauria de fer durant la vida: plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre”.
Ha, ha! Em falta el nen, però encara no és el moment. Acabo de treure el llibre, que és com un nen, i també un single i un videoclip, No me basta, amb el grup Dvicio, de manera que estem molt entretinguts.
I els concerts, per a quan?
Fa uns 15 dies a Barcelona vam reprendre la gira Palmeras, que va quedar cancel·lada l’any passat, i vaig viure aquell concert com mai abans. Ja tenim unes vint o trenta dates tancades de ciutats que van quedar pendents i algunes de noves que s’hi han volgut afegir.
Per acabar, poca gent està al cas de la seva relació amb el Museu Arqueològic de Sevilla.
És cert. L’Ismael, la meva parella, i jo anàvem corrent pels afores de Dos Hermanas, per una zona poc transitada, i ell va veure una pedra a terra que brillava molt. Va començar a treure-li la terra, que estava molt enganxada, i es va veure un ull, un nas, un vel. Pesava molt i ens la vam emportar a casa, pensant que no tindria cap valor. Vam enviar una foto a un grup d’amics, on hi ha una arqueòloga. L’endemà van venir a casa i se la van emportar a la universitat per estudiar-la. Va resultar que era una sacerdotessa egípcia del culte a Isis, del segle III, i ara està exposada al Museu Arqueològic de Sevilla. Que fort!
Álex Rodríguez i Jennifer López tornen a somriure junts
***
20.40 17.55 16.55 18.55 22.45 23.45 0.30 19.00 19.25 20.40 17.50 18.20 20.10 20.40 17.25 15.30 15.55
23.00