Les dues cares de la llei

L’últim capítol de la primera temporada de La noche D (TVE) va ser coherent amb els nou programes anteriors, amb resultats dignes però que no han aconseguit equilibrar les exigències entre índex d’audiència i costos. Entreteniment per a tota la família i un to prou informal per encabir entrevistes promocionals o corporatives i desplegar humor costumista i autoreferencial. Un humor que, deliberadament, no busca la corrosió ni la denúncia sinó la benevolència del bon rotllo i l’empatia mecanitzada. Massa sovint es conviden personatges populars als quals se sotmet a la revisió de moments d’entrevistes anteriors o se’ls fa participar d’activitats més o menys gracioses o recreatives. Són recursos d’arxiu que a finals del segle passat podien funcionar com a revulsiu per trencar velles rutines però que avui acaben sent anacrònicament rutinaris. Tot gira al voltant del carisma i l’enorme capacitat de Dani Rovira, engrandit per les circumstàncies d’un any marcat per la superació d’un càncer, l’emissió d’un monòleg (Odio, a Netflix) i la presentació d’un programa potent en què no ha hagut de renunciar a cap dels seus signes d’identitat. Potser perquè la fórmula del monologuista amargat i canalla ha acabat saturada per excés d’ús, Rovira ha adaptat el gènere a una mena de consciència d’època, progressista, humanista i animalista. Una consciència en què la bondat i el bon rotllo són la lupa, sovint massa previsible, amb què s’analitza la realitat. De vegades això l’obliga a desplegar una simpatia de padrí de casament amic del nuvi i de vegades a coquetejar amb el púlpit de l’autoajuda. Resultat: el programa alterna moments que inspiren tendresa i altres que inspiren vergonya aliena, com quan, a l’hora de tancar la temporada, va voler homenatjar “nuestros mayores” en un to emfàticament ensucrat. Però Dani Rovira ho fa amb un gran domini de l’ofici i això li ha permès defensar una fórmula, la de La noche D, que per sobreviure hauria de renovar-se no pas des de detalls i reformes anecdòtics sinó des d’un atreviment més estructural.

DUES MIRADES. Enemigos (el comisario, el abogado), estrenat a Filmin, és un díptic format per dues pel·lícules que expliquen la mateixa història criminal: el segrest d’una nena, a Berlín, però analitzat des dels punts de vista a) del comissari veterà i obsessiu que dirigeix la investigació i b) de l’advocat defensor del presumpte culpable. Els ingredients són versemblants i convincents: l’argument és de Ferdinand von Schirach, l’escriptor que aquí coneixem gràcies a les novel·les juridicopolicíaques publicades per l’editorial Salamandra i un dels actors protagonistes és, poca broma, Klaus Maria Brandauer. Sense virtuosismes, les dues pel·lícules proposen una reflexió gens superficial sobre la veritat i la justícia. Sense defugir les llargues escenes de diàlegs, la història planteja dilemes molt actuals sobre l’eficàcia de l’imperi de la llei i la supremacia dels procediments en relació amb les evidències aparents.