La ‘pelu’ d’en Rusiñol

El meu dia de la perruqueria és dissabte. Pot variar segons les necessitats, però acostumo a ser força fidel al dissabte i també a una perruqueria (tot i que confesso algunes infidelitats marcades per les urgències). Aquest dissabte no és el cas. Estic al carrer Princesa, mirant els números dels edificis. Quan vaig trucar per demanar hora, em van advertir: “Recorda que hem canviat d’adreça”. No ho recordava. Passo pel davant de la pastisseria Brunells. No tinc temps de menjar el seu premiat croissant de mantega. Llàstima.

L’entrada ara és molt més petita. La crisi pandèmica les ha obligat a reduir-ho tot, no només l’aparador: el lloguer (d’aquí ve el canvi) i el personal. La Montse i la Carol són un exemple de com el sector, un dels essencials, està patint la davallada de clientela. El col·lectiu ja ha sortit al carrer per reivindicar la rebaixa de l’IVA i ajudes per parar el cop. I això és el que intenten fer elles, parar el cop.

Malgrat les circumstàncies, totes dues han posat il·lusió en la mudança. Fins i tot han fet targetes noves. Me les miro bé. I enfoco la vista. Em sorprèn que hagin canviat el nom del negoci. Ara es diu Russinyol. Mentre la Montse em pentina, no ho puc evitar. Deformació professional. “Com és que heu canviat el nom de la perruqueria?”. I aquí ve la sorpresa. No en tenien cap, d’intenció. Però quan van saber que el nou local és a la casa natal de Santiago Rusiñol, ho van veure clar. Havien de fer honor a la seva memòria. Poca cosa sabien de l’obra i la biografia d’un dels grans noms del modernisme. Van buscar-lo a la Viquipèdia. “Es va casar i va tenir una filla”, comenta la Carol com si es tractés d’un personatge de les revistes del cor

L’entrada de la imponent finca del 37 del carrer Princesa, exponent de la burgesia retratada a fa anys que està tapiada

que des de la pandèmia no es poden fullejar. I segueix explicant com han volgut recuperar la seva figura. Un amic tatuador els ha dibuixat un retrat que han penjat a la paret. Ben bé al mig, com si fos una icona en un altar. “Volíem fer una festa el 25 de febrer per celebrar el 160è aniversari del seu naixement, però ho hem hagut de deixar córrer per culpa de la pandèmia”, afegeix. Curiosament, Rusiñol va ser una de les primeres plomes a escriure a La Vanguardia, que ara compleix 140 anys. Un altre aniversari. Va estrenar la col·laboració, que va durar quinze anys, amb un article sobre la necessitat de crear nous museus. Ell mateix posaria en pràctica la tesi amb el Cau Ferrat de Sitges.

La porta de l’imponent immoble del número 37 del carrer Princesa, exponent de la burgesia que Rusiñol va retratar a L’auca del senyor Esteve, fa anys que està tapiada, i també els balcons del primer pis, per evitar noves ocupacions. La família, de Manlleu, dedicada a la manufactura tèxtil, s’hi va instal·lar i hi va obrir despatx i botiga, la inspiració per a la Puntual (que té una plaça dedicada a la cantonada). La casa, propietat ara de la gestora de l’hotel Ciutat de Barcelona (just al costat), havia de convertir-se en un hotel que no serà i roman a l’espera d’un futur incert. De moment, són la Montse i la Carol les que han anat més enllà fent ciutat i cultura, recuperant un trosset de la nostra memòria històrica, posant de manifest que la humanitat segueix viva. I també va a la pelu.