La Vanguardia (Català-1ª edició)
Llucia Ramis
Dissabte Sant pintàvem ous durs, que el diumenge de Pasqua els meus avis amagaven entre les flors del jardí, perquè els meus germans i jo els cercàssim abans d’esmorzar. És un joc molt semblant a l’escriptura, en què descobreixes, ocultes al teu voltant, coses que has tengut entre les mans. I alhora, vas col·locant aquells ous de Pasqua perquè d’altres els trobin. Janowitz és ple d’ous de Pasqua. És la segona novel·la de Macip Garzón, pseudònim de Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón quan escriuen a quatre mans. Macip viu a Leicester, on és professor i dirigeix un grup de recerca a la universitat, i des d’on fa divulgació científica en diferents mitjans; ara són habituals les seves intervencions sobre el coronavirus. Però la pandèmia no existia quan encetaren aquesta novel·la, tot i que el seu plantejament sembla una metàfora premonitòria: què passaria si la realitat deixàs de ser la que era i de sobte haguessin canviat les regles del joc?
Ho expliquen al YouTube de la llibreria Gigamesh, dedicada a la literatura fantàstica i de ciència ficció, que diumenge –el mateix dia del 80è aniversari de la mort de Virginia Woolf– va fer set anys al carrer Bailén. Des d’allà acompanyava els autors via telemàtica Job Peró, editor d’Obscura, que ha publicat Janowitz en castellà, i en una altra finestra hi havia Patrizia Campana, editora de Fanbooks, responsable de la versió en català. “Ens fascina el concepte del monstre invisible, que pot ser més fort que tu, i no saps com descriure’l ni quins poders té”, diu Macip. I Ruiz hi afegeix: “La novel·la prefigura la sensació d’estupor que tenim amb la pandèmia, aquesta impressió que ens han canviat la realitat”. El llibre té referències literàries, cinematogràfiques, gamificades i artístiques, i el que els agradaria als autors és que el lector sigui partícip i jugui amb ells. No volen revelar els secrets que contenen els noms dels personatges i l’estructura de la història. Però des d’aquí aporto el meu ou de Pasqua, per si serveix de pista: pi.
El professor, especialista en còmics i literatura popular Joan Manuel Soldevila també es planteja les seves novel·les a partir dels efectes que tendria una alteració de la realitat. I a Autopista va voler saber què podria provocar un element extraordinari en personatges aparentment anodins: ¿aquest element faria que els personatges esdevinguessin també excepcionals, o per contra allò extraordinari passaria a ser quotidià? Publicada a Columna, la novel·la relata el viatge que una mare i els seus tres fills petits fan després de patir una tragèdia. El que sembla una excursió terapèutica per prendre distància i reforçar vincles és en realitat un projecte més salvatge.
A la Documenta, amb tots els seients ocupats, l’acompanya Alfons González. L’autor explica que quan li va comentar a un veí de Figueres que a Barcelona li presentaria el llibre un amic, la seva filla el va corregir de seguida: “No és un amic, és el teu amic”. Es coneixen des dels anys setanta i sap quant hi ha d’autobiogràfic, en la història. “Que els assassinats uneixen molt en família no ho dic per experiència”, assegura Soldevila, potser perquè l’acte es retransmet a Instagram. Volia fer un homenatge als típics viatges en cotxe en què tothom està molt junt, tots tancats i quiets durant hores sense perdre els nervis, i que esdevenen impensables quan els fills creixen. “M’agrada la idea de família com a nucli blindat que s’autoprotegeix; ¿quines reaccions pot tenir quan és agredida? Ja ho deia l’escriptora Belén Esteban: ‘Per la meva filla, mato’”. I així, com
Quixot i Sancho (“que són com Thelma i Louise a la manxega, a la recerca de la restitució dels valors de l’Edat d’Or”), la família de la seva novel·la protagonitza una road movie criminal.
Quan es compleixen vuitanta anys de la seva mort, l’editorial Trampa publica Cartas a mujeres, de Virginia Woolf, amb selecció i pròleg de Nora Catelli. A més, Lumen recupera Una habitación ajena, el retrat que en va fer Alicia Giménez Bartlett el 1997, a través d’una novel·la en què imagina com serien els diaris de la seva serventa Nelly Boxall. Es va posar en la pell d’aquella dona sense cultura, d’una altra nacionalitat i una altra època, per donar veu a una confessió íntima a partir de la informació que es té de l’escriptora britànica.
Per tal d’això, s’amarà dels vuit toms dels diaris “tremendament sincers” de la mateixa Woolf, en què es mostra divertida, mesquina i cruel amb el servei, al qual esbroncava, o envejosa d’altres autores, sense idealitzar-se per res. L’hi explica a la llibretera de la madrilenya Alberti, Lola Larumbe. Segueix la presentació des de Londres l’editora Maria Fasce, que s’ha ocupat de la revisió del llibre. Pregunta al xat de l’Instagram Live: “¿Woolf lluitava pels drets de totes les dones o només de les de la seva classe?”.
“A ella la classe baixa la posava nerviosíssima, i ho deia tan tranquil·lament”, respon Giménez Bartlett: “Els valors eren diferents als d’ara, i Woolf no era conscient que era políticament incorrecta”. Afegeix que no sap si la literatura es pot jutjar mai. Si una època té clarobscurs, millor deixar-los al descobert, com feim amb els ous de Pasqua trobats. I que cadascú tregui les seves conclusions.
‘Una habitación ajena’