Gelosia que mata

‘Otello’ de Verdi

Dir. musical: Gustavo Dudamel Dir. d’escena: Amélie Niermeyer Lloc i data: Producció Bayerische Staatsoper de Munic. Gran Teatre del Liceu. 27-28/III/2021

Davant l’expectació i els focus mediàtics, va triomfar la música de Verdi. El disputat director veneçolà Gustavo Dudamel va rubricar un altre èxit personal al fossat gràcies a una orquestra inspirada i fogosa i a un repartiment atractiu i solvent. La riquesa simfònica d’aquest Verdi madur li va com l’anell al dit a un mestre que, format a mans plenes en el repertori no operístic, encara busca l’equilibri sempre difícil entre fossat i escenari. La força sonora va tapar en més d’una ocasió les veus solistes, àries d’Otello i Iago...

Dudamel va demostrar instint dramàtic i va subratllar fraseig, colors i delicadesa com en el duo de Desdèmona i Otello. Trobar l’equilibri veus-orquestra ja arribarà a les següents funcions. Els músics de l’Orquestra del Liceu van mostrar un treball conscienciós i homogeni. Per seccions van destacar les fustes: fagots, clarinets o corn anglès; els metalls: trompes i unes cordes expressives, sobretot contrabaixos i violoncels. Agraït el cor, gran protagonista, en mans de Conxita García.

La nit de l’estrena el trio protagonista va oferir una lectura experta i madura. Gregory Kunde va mostrar el seu tremp, treball de fraseig i articulació, amb un instrument encara sonor per a un Otello turmentat, sense por de mostrar les seves ferides. Carlos Álvarez va rubricar un Iago de veu sempre present, sense enfosquiments. Va prestar la noblesa del seu timbre en un Credo impecable, sense manierismes i amb una treball del text encomiable. Krassimira Stoyanova va mostrar la classe de la gran dama del cant que és. Emissió sempre impol·luta amb llum pròpia, amb un timbre brillant, delicat, ideal per a Desdèmona.

En el repartiment alternatiu va destacar el rol debut de la soprano italiana Eleonora Buratto. De veu esmaltada, centre generós i registre ampli, va enamorar gràcies a la frescor d’un timbre ters i seductor per a un instrument de qualitat indiscutible. Jorge de León va ser un Otello de veu sonora, espectacular Esultate!, al qui li va faltar oferir més colors i inflexions en el fraseig per a un personatge tan complex. Željko Lucic va mostrar una veu agresta perfecta per a un Yago molest i verinós. Impecables els secundaris amb menció al vistós Cassio de Airam Hernández i la professionalitat de Mireia Pintó, Felipe Bou i Fernando Latorre.

El muntatge d’Amélie Niermeyer fa una interessant lectura psicològica amb Desdèmona omnipresent, però va resultar irregular. Va estranyar el resultat del sempre complicat tema del mocador, així com l’astracanada pantomima de Iago al segon acte. Excel·lent la il·luminació i escenografia per mostrar el món interior i exterior d’una tragèdia per a la qual no passa el temps.