‘Ganas de volver a veros’

En vida seva, sense dir-l’hi, a casa ja fèiem la broma del Barça abans i després de JC. Però em sembla una ironia del destí que s’hagi convertit en una tradició del barcelonisme, i del món del futbol en general, recordar la figura de Johan Cruyff amb l’arribada de la primavera i l’esclat de la natura, pels volts de la Setmana Santa. És el que té morir al març. Mon pare també va morir aquest mes, però uns quants anys abans. Per això, just quan els dies tornen a somriure, els trobo a faltar de nou a tots dos.

El temps s’encarrega de filtrar els records, de depurar-los. De vegades, fins la seva expressió més tènue. Del Johan, concretament, en trobo a faltar aquell esforç que fèiem per desxifrar els seus punts de vista, aquell comentari o idea que ja anticipàvem original, inesperada i reveladora.

Crec que tots i cadascun de nosaltres, i aquí hi incloc tothom que el va sentir parlar alguna vegada, compartíem la sensació que, vés a saber per què, l’enteníem millor que ningú.

Però hi ha un altre aspecte fonamental i molt definitori del personatge que, de tan vigent que roman, només que t’hi fixis una mica, l’identifiques per tot arreu. És aquell que relluïa, per exemple, en una sobretaula l’estiu abans de morir, amb el Johan esclafint encara de riure, mentre ens explicava per enèsima vegada l’enrabiada de Hristo Stòitxkov, quan el va substituir per tal que no pogués marcar un segon gol, i així guanyar-li l’aposta que havien fet l’un amb l’altre que aquell dia no en faria dos.

Continuar jugant quan exerceixes el càrrec més monitorat del país és la demostració que un dia sense riure és un dia perdut

És continuar jugant quan exerceixes el càrrec més monitorat del país. Però també hi és en aquell record que tinc de la seva filla Chantal, quan no teníem més de vuit anys d’edat, dient als adults que l’esperaven a la tanca del jardí, tafanejant rere els xiprers, que la signatura que els portava l’havia fet ella, i no son pare.

Riure allà on normalment t’escagarrines. Espolsar-se els nervis d’un partidet important amb la primera bestiesa irreverent que et passa pel cap. És la conversa a YouTube entre John Cleese i Iain McGilchrist, en què el de Monty Python diu que jugant es millora el rendiment de qualsevol grup de treball. És saber que per dur a terme qualsevol tasca mínimament ambiciosa no n’hi ha prou de concentrar-se, perquè per tenir bones idees el primer que cal saber és com desconcentrar-se. És Huizinga, descobrintnos a Homo ludens que sota les institucions fonamentals de la civilització sempre hi ha alguna forma de joc. Però també és l’Elon Musk, anticipant que no trigarem gaire a relacionar-nos amb el món a través d’un joc. És que un dia sense riure és un dia perdut. Son les “ganas de volveros a ver” i, esclar, també és que volin les cadires, quan t’impedeixen seguir jugant.