La Vanguardia (Català-1ª edició)
Festa basca a La Cartuja
Andoni Zubizarreta i Roberto López Ufarte analitzen l’esperat derbi de Copa
Van coincidir com a protagonistes dels anys d’or del futbol basc durant els vuitanta i, després de penjar les botes, s’han mantingut vinculats a aquest esport. Andoni Zubizarreta (Vitòria, 1961) i Roberto López Ufarte (Fes, Marroc, 1958) ofereixen una profunda capacitat d’anàlisi, però no amaguen els seus colors. Tots dos vaticinen una final igualada, malgrat que Zubizarreta aposta per un 2-1 per a l’Athletic i López Ufarte per un 2-3 per a la Reial.
Feia molt que no coincidien o mantenen certa relació?
Andoni Zubizarreta: Jo crec que en Roberto està més establert a Donosti, i jo vaig fent tombs entre Barcelona, Marsella i Bilbao. Si no hagués estat pel coronavirus, de ben segur que ens hauríem vist en algun acte lligat a la final de Copa. Roberto López Ufarte: T’he seguit quan has estat a Marsella, però és veritat que jo estic bastant establert a Donosti, encara que de vegades em trobo a mig camí entre Sant Sebastià i Almeria.
Tres dècades després, a Euskadi encara se’ls recorda per haver format part d’aquell Athletic i aquella Reial que van guanyar, en total, quatre lligues i també les últimes Copes del Rei. Com recorden aquells equips?
A.Z.: Jo crec que els títols de l’Athetic no es poden entendre sense les lligues de la Reial. Ens van ensenyar que guanyar lligues encara era possible, i a partir d’aquell moment van venir els nostres títols. Érem un equip intens, de ritme... Teníem una estructura defensiva potent i bons jugadors de migcamp cap a dalt. Érem un equip molt fort a San Mamés i molt potent en l’estratègia. Diria que érem un equip anglès, sobretot pel ritme, la intensitat i la velocitat de joc.
R.L.U.: Hi havia una molt bona entesa entre els dos equips, de vegades fèiem sopars a meitat de camí, normalment més a prop de Sant Sebastià, a Getaria... Teníem bona relació, encara que després, en el camp, cadascú anava a la seva: allà no hi havia amics. En l’àmbit esportiu, teníem un equip molt equilibrat. Teníem un gran porter, Arconada; una defensadefensa, no com ara que puja un lateral i remata l’altre...
A.Z.: Ben dit [rialles].
R.L.U: I al centre del camp teníem de tot: treball, potència, tècnica... Zamora marcava la diferència. A dalt teníem dues torres i si es travava el
“La Reial ens va ensenyar que encara era possible guanyar lligues i després van venir els nostres títols”
LA FINAL “L’equip que aconsegueixi mantenir la seva personalitat té moltes opcions de guanyar”
partit els centràvem a ells. Aquell equip jugava molt bé, gràcies sobretot al centre del camp. I després, sobretot, érem tots de casa. Allò va ser una gran victòria de l’Athletic i de la Reial.
Des d’aleshores els dos equips han tingut bons moments. L’Athletic ha jugat diverses finals, fins i tot una de l’Europa League, va ser subcampió de Lliga en el seu centenari, ha jugat Champions i ha guanyat dues Supercopes. La Reial, per la seva banda, després de la Copa que va guanyar el 1987 va arribar a ser subcampiona en dues ocasions i també ha tingut molt bones plantilles. Tot i això, sembla que els equips històrics més recordats de l’Athletic i la Reial continuen sent aquells. Ara, en canvi, fa la sensació que l’equip que guanyi la final pot agafar el relleu i passar a la història.
A.Z.: Passar a la història segur, això no ha passat mai. Al cap i a la fi, d’una final te’n recordes sobretot si l’has guanyada, i més encara si aquesta final és un derbi. L’equip que guanyi traurà un cert avantatge moral, hi haurà conya... Tot i això, el mecanisme haurà de continuar funcionant, perquè el futbol és molt canviant. Passen 20 anys i et recorden, però el futbol viu del curt termini. R.L.U: El cert és que la Reial està en construcció, encara que això no significa que siguem menys. La Reial vol guanyar la Copa i és veritat que si jugues una final i la guanyes et recorden. Aquesta setmana veig que, més enllà dels mitjans, l’afició se’n continua recordant. A qui guanyi el felicitaran, però això no vol dir que sigui més. Cada un té el seu estil i la seva filosofia.
A.Z.: Si en qualsevol derbi vols guanyar, en un derbi en què al final et donen una Copa encara més. R.L.U: A més, el que perdi ho passarà
“A la final contra el Barça sé segur que guanyaré i que perdré. M’és difícil triar”
les relacions i va fer la sensació que el ressentiment era molt gran. Ara crec que la relació és més bona, encara que continua la rivalitat. En tot cas, és la salsa del futbol i no hi ha problema mentre no arribi a la violència.
Com estan els ànims?
A.Z.: A Bilbao l’ambient s’ha començat a animar aquesta setmana. És una final molt particular, que ve de l’any passat i en la qual esperàvem públic. També és cert que l’animació d’una final està en el viatge: el desplaçament, les reserves, les entrades... A Bilbao hi ha cada vegada més banderes, a Donosti vaig veure que també n’hi havia i a Aretxabaleta hi havia banderes de la Reial i també algunes de l’Athletic.
R.L.U: Des de Sant Sebastià la meva percepció és que el partit està al 50%, però és una pena perquè fa un any jo no hauria dit que estava al 50%. És cert que en una final no hi ha favorits, però fa un any hauria dit que la Reial estava per sobre. Per tant, crec que a Donosti la gent s’ha començat a posar més nerviosa, especialment després de l’últim resultat. En tot cas, la Reial ha de sortir sense complexos i fer el joc que està habituada a fer. Pots perdre, però no et pots quedar tenallat.
El factor mental serà una de les claus? R.L.U: Mentalment cal arribar molt fort. Qui sigui capaç de competir i d’estar fort mentalment té moltes possibilitats de guanyar, a més d’aprofitar les oportunitats i no cometre errades al darrere.
A.Z.: Estic totalment d’acord amb en Roberto en la importància que té mantenir la personalitat de l’equip. El que ho aconsegueixi tindrà moltes opcions de guanyar; a les finals és més complicat mantenir el teu tipus de joc per la tensió. Jo veig una final al 50-50. No veig l’Athletic més favo
“A la nostra època hi havia molt bona relació entre jugadors, quedàvem per sopar a Getaria”
R.L.U: És veritat que l’Athletic fa la sensació de tenir més fortalesa en l’aspecte defensiu, especialment des que va arribar Marcelino. La Reial té aquell joc que de vegades depèn excessivament de Silva. Encara que l’Athletic també té Muniain, que ha fet un pas endavant, Raúl García, que sap jugar aquests partits, o Williams. Si la Reial té la possessió i porta el partit on vol, té moltes opcions.
En tot cas, l’endemà serà dur per a l’afició que perdi...
R.L.U: Se sol dir que cal guanyar com sigui, i la veritat és que en aquest cas el que perdi ho passarà malament. Sobretot els aficionats. Em fa molta pena la sensació que quedarà per a qualsevol dels equips que perdi. El professional s’haurà de refer perquè, a més, tot seguit hi ha un altre derbi a la Lliga.
A.Z.: El professional ha de tornar a la feina i allò queda allà . El tema és diumenge al matí: qui sortirà a prendre el primer tallat del matí i qui no sortirà al carrer per més bo que faci.
En dues setmanes hi ha una altra final de Copa en què participa l’Athletic, en aquest cas contra el Barça. A qui donaran suport? A.Z.: Quan l’Athletic jugava les finals dels últims anys contra el Barça em lamentava perquè no li toqués cap altre rival. I va i juga contra la Reial... Tinc la sensació que la segona final inclou la primera. Si guanyes et poses en una situació d’alegria i convenciment, mentre que si perds et deixa tocat. El Barça està trobant el seu ADN, els seus elements de joc i Messi. També és veritat que en aquesta Lliga tan rara li hem vist partits més espessos, sobretot contra equips que juguen molt enrere i et deixen poc espai. La por que em fa per a l’Athletic és que els clubs com el Barça, en temporades com aquesta, sempre buscaran algun títol per salvar l’any.
Però, qui prefereix que guanyi?
“Mentalment cal arribar molt fort a aquesta final i després ser capaç de competir”
“Firmaríem ara que la Reial guanyés la primera, i l’Athletic, la final contra el Barça”