Dues estratègies: Biden i Trump

Els que veiem amb escepticisme la capacitat de les elits polítiques i econòmiques per reconèixer els problemes i corregir-los, hem d’admetre que alguna cosa es mou. Ja ho constatem en part amb els estímuls de la UE i l’emissió de deute comú per afrontar la covid. Ara, qui sotmet al test de l’àcid aquesta visió és Joe Biden i els seus programes fiscals. El primer (1,9 bilions de dòlars) és conjuntural: afrontar el postcovid; el segon (3 bilions de dòlars) apunta a canvis més substancials la pròxima dècada: 2 bilions, avançats dimecres a Pittsburgh, anirien dirigits a millorar les infraestructures (energia, intel·ligència artificial, biotecnologia, sectors estratègics) per fer créixer la competitivitat i productivitat americanes. El bilió restant pretén ni més ni menys que l’erradicació de la pobresa infantil, fent permanents parts del programa de rescat ja aprovat fa poques setmanes, i millores en sanitat i educació.

El paquet sorprèn per la seva ambició en despesa i, en particular, en finançament. Per a les grans empreses, augments en l’impost de societats (del 21% al 28%), mínims de tributació per ingressos mundials o tancament d’escletxes off-shore de reducció de la càrrega fiscal; per als contribuents més rics, impostos més alts sobre les rendes del treball i, també i no és menor, de les del capital.

El president dels EUA sembla haver entès que pobresa i desigualtat s’han d’abordar amb grans pactes socials

És cert que la seva aprovació ha de passar la revàlida del Senat. I, encara que pot superar-la fins i tot sense acord entre partits, no serà fàcil: els augments fiscals trobaran oposició ferotge per part dels republicans.

Si al final l’administració Biden se’n surt, potser serà certa aquella creixent percepció de radical canvi tranquil de Biden cap a una societat més justa i competitiva, en línia amb la great society de Johnson o, fins i tot, amb el new deal de Roosevelt. Ja es veurà, perquè l’oposició republicana, i de sectors demòcrates, i el nerviosisme aquests dies dels mercats (amb els bons a 10 anys en l’1,77% anticipant riscos inflacionaris) no l’hi posaran fàcil.

En tot cas, l’administració Biden sembla haver entès que les elits occidentals, si volen mantenir el sistema liberal del capitalisme, necessiten articular canvis profunds. I que Trump representa una mica més que la caricatura que s’ha volgut destacar a Europa: expressa una part no menor del profund descontentament i desencant de sectors molt amplis, que van quedant-se enrere en les seves expectatives de millora. Per a ells i per als seus descendents.

Per afrontar els formidables reptes de la globalització, el canvi tècnic i l’envelliment, i el populisme que generen, no queda gaire temps. La pobresa, la desigualtat i la manca d’esperança només poden abordarse amb la reedició d’aquelles polítiques de grans pactes socials que tan exitoses van ser fa mig segle. Biden sembla haver-se adonat d’aquestes urgències. I per abordarles, ha agafat part del testimoni de Bernie Sanders.