La Vanguardia (Català-1ª edició)
La taca indeleble dels diners
David Cameron ja estava marcat pel Brexit, ara també per un escàndol d’abús d’influències
David Cameron ja tenia garantit un lloc al panteó dels primers ministres més incauts (i pitjors) en la història del Regne Unit gràcies a la seva esbojarrada decisió de convocar el referèndum del Brexit sense cap pressió política per fer-ho, en dura competència amb Neville Chamberlain (acostament a Hitler), Anthony Eden (desfeta de Suez) i Lord North (pèrdua de les colònies americanes). Ara també passarà als annals per ser corrupte.
No per corrupte partint de la llei, que és generosa amb els polítics en totes les latituds, sinó en el judici de l’opinió pública, que no entén gaire això de les portes giratòries, que els líders quan es retiren siguin contractats pels lobbies o les empreses als quals han donat un cop de mà, en una barreja amb tuf desagradable de l’interès públic i el privat. Cameron no anirà als tribunals, i menys encara a la presó, però la seva imatge ha quedat destrossada. No va ser considerat mai un gran intel·lecte, però se’l tenia per una persona honrada i respectable.
La percepció ha canviat de la nit al dia amb la revelació que l’ex-primer ministre, els últims mesos, ha estat fent intensament lobby perquè el Govern dediqués fons de la lluita contra la pandèmia a evitar la fallida d’una empresa australiana de finances per a la qual treballa, i en la qual té accions valorades en gairebé vuitanta milions d’euros. Les gestions no li han servit de res, perquè Boris Johnson només ajuda els seus amics, però de problemes de diners no en tindrà, ja que el pare i el padrastre de la seva dona Samantha són immensament rics.
Cameron volia fer-se amb els seus amics multimilionaris, aquests que van en iot per les illes gregues, passen les vacances a Mustique i tenen segones residències en els Costwolds o la Toscana, un cercle en què no és el mateix haver heretat els diners o tenir-los de família per haver-te’ls guanyat, amb millors o pitjors arts. I com que ell no és un cirurgià, ni una figura del món de l’espectacle, ni un exprimer ministre destacat pel seu talent, volia donar un cop al gran casino de les finances globals. Ser algú.
La relació de Cameron amb Rex Greensill ve de llarg. Quan ocupava Downing Street, el tauró australià li va vendre el seu projecte d’ocuparse de fer els pagaments dels ministeris del Govern, normalment lents per la burocràcia estatal, d’una manera molt més ràpida i àgil a canvi d’una comissió. La més segura de les operacions, amb risc pràcticament zero, amb el suport del Tresor.
Cameron va donar a Greenhill un lloc d’assessor de l’Administració i fins un despatx a Downing Street. I tot i que la majoria de propostes del seu associat i amic van ser descartades com una bogeria (n’hi havia prou que l’Estat pagués més de pressa per estalviar-se una fortuna sense necessitat d’intermediaris), va aconseguir encarregarse de reemborsar a les farmàcies el cost de les medecines que els comprava l’NHS (la sanitat pública britànica), i recuperar unes setmanes
L’ex-primer ministre va intentar que fons de la pandèmia es fessin servir per rescatar la firma on ara treballa
més tard els diners, més la comissió.
A canvi d’aquest tracte de favor (que estrictament, segons la legislació del Regne Unit, no és il·legal encara que la moralitat resulti qüestionable), Cameron va passar a treballar per a Greenhill només dos anys després de retirar-se de la política després de perdre el referèndum del Brexit. Va cobrar un sou magnífic, va viatjar als quatre jets privats de la firma i va acompanyar el cap, entre altres llocs, a l’Aràbia Saudita, per fer lobby davant el príncep Muhammad bin Salman, considerat el responsable de l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi.
Quan Greenhill es va veure a punt de la fallida, fa uns mesos, el seu amo va demanar a Cameron que li donés un cop de mà, i l’expremier va escriure al ministre d’Economia Rishi Sunak i es va reunir deu vegades amb subalterns seus i dirigents del Banc d’Anglaterra i del Tresor, perquè l’empresa australiana es beneficiés dels fons especials del Govern per pal·liar l’impacte econòmic de la pandèmia, pagant els sous dels treballadors en ERTO i rescatant empreses en conflictes. Finalment la resposta va ser que no. El polític conservador ha perdut vuitanta milions d’euros en accions que ara no valen res. Però sobretot, la seva reputació.