La Vanguardia (Català-1ª edició)
Escòcia, Brexit, austeritat i govern de coalició
David Cameron va arribar al poder el 2010 com el primer ministre més jove des de Lord Liverpool dos segles abans, aprofitant el desgast d’un Labour marcat pel fiasco de la guerra de l’Iraq i les interminables batalles internes entre Tony Blair i Gordon Brown, després de convèncer els britànics –un poble naturalment conservador– que la culpa de la gran crisi financera no la tenien els bancs i el capitalisme descarnat, sinó el partit Laborista per haver malgastat els diners dels contribuents. Es va convertir en el rei dels referèndums. Va guanyar el primer, aconseguint que es mantingués el sistema electoral majoritari en comptes d’un de proporcional. I també el segon, tot i que amb l’ai al cor, quan finalment els escocesos van decidir per un 55% a un 45% mantenir la Unió. Com els ludòpates que se senten en ratxa al casino, va pensar que era imbatible i s’ho va jugar tot a la ruleta del Brexit, convençut que el país tindria por de navegar en solitari i preferiria continuar fent-ho a l’embarcació imperfecta però segura de la Unió Europa. I es va equivocar. L’error de càlcul no només marcarà la història del país les pròximes dècades, sinó que li va costar la seva carrera política. L’endemà al matí va dimitir amb dignitat, donant pas a una pugna pel liderat conservador que va guanyar Theresa May. Al marge dels referèndums, el seu llegat va ser el de sis anys d’una austeritat que ara la majoria d’economistes estimen que va ser tan exagerada com innecessària, i va complicar encara més la crisi. Els treballadors no han recuperat encara el poder adquisitiu perdut amb les retallades, la contribució de l’Estat als municipis continua sent la meitat del que era en temps de Blair, i biblioteques, piscines i poliesportius que va tancar la seva Administració en districtes deprimits continuen sense obrir. Va entabanar els liberals per formar part d’un govern de coalició, però no els va donar res a canvi, i des d’aleshores són una força política a la deriva que ha perdut el paper de frontissa entre tories i el laborisme.