La Vanguardia (Català-1ª edició)
El llegat de l’electricista
Lech Walesa, líder de la revolta obrera polonesa del 1980 contra el règim comunista, s’apaga. Però Gdansk manté viu el seu esperit rebel.
Fa uns dies Lech Walesa es va acomiadar. “Com que no sé quan ens tornarem a veure, ni si ens tornarem a veure, m’agradaria dir que tot ho vaig fer per servir bé la nació. A reveure, si el destí em permet continuar en aquesta Terra una mica més. Si no, reseu per mi”. Primer president de la Polònia democràtica (1990-1995) i premi Nobel de la Pau, exlíder i fundador de Solidarnosc (Solidaritat) –primer sindicat independent del bloc soviètic– i icona de la lluita contra el règim comunista, el mític electricista de les drassanes Lenin de Gdansk es disposava a ingressar a l’hospital per a una intervenció de cor i va penjar un vídeo d’adeu a les xarxes socials. El comiat va demostrar ser precipitat. L’operació va acabar bé. I si la salut l’hi permet, amb 77 anys, promet continuar fuetejant la deriva autoritària del Govern nacionalista i il·liberal actual del seu país.
Lech Walesa és, com qualsevol altre, un home contradictori, amb les seves zones de llum i d’ombra. La seva etapa com a president, i també com a líder sindical, té crítics. Però gairebé ningú no discuteix l’enorme valor del seu lideratge en el moviment que va conduir a l’ensorrament de la dictadura comunista. La caiguda del mur de Berlín, el 1989, no s’entén sense la precursora revolta obrera polonesa del 1980 a l’antiga Danzig alemanya, a la vora del Bàltic. Ni sense el suport de l’Església catòlica i molt en particular del papa Joan Pau II, amb qui Walesa, un creient fervorós, va establir un fort vincle.
Els últims anys el partit polític dominant a Polònia, el nacionalista ultraconservador Dret i Justícia, de Jaroslaw Kaczynski –un antic aliat de Walesa avui convertit en el seu enemic principal–, s’ha entossudit a reescriure la història i minimitzar el paper del sindicalista en el moviment del 1980, mentre l’intenta presentar com un traïdor que hauria col·laborat amb la policia secreta comunista.
És cert que Walesa figurava com a informant, sota el nom clau de Bolek, en documents oficials trobats a casa del desaparegut general Czeslaw Kiszczak, antic ministre de l’Interior del règim. Walesa hauria estat captat –o bé obligat a signar com a col·laborador– el 1970, després de ser detingut amb altres membres del comitè de vaga després de la revolta de les drassanes de Gdansk d’aquell any –en què van morir mig centenar d’obrers per la repressió policial–, i suposadament hauria prestat servei fins al 1976. Ell assegura que no va arribar a actuar mai com a confident i que no va cobrar mai per això. De fet, el 2000 va ser exonerat oficialment pel Tribunal de Verificació de Varsòvia.
En tot cas, el que sí que està provat és que als anys setanta Walesa va participar activament en el moviment sindical clandestí –cosa que li va valer diversos acomiadaments com represàlia– fins a culminar en la gran vaga d’agost del 1980 en què van participar 17.000 treballadors i que va forçar el règim a cedir davant reivindicacions que excedien les simplement laborals: el protocol signat amb el govern reconeixia la llibertat d’expressió i de sindicació, a més del dret de vaga. D’allà en naixeria Solidarnosc, que en menys d’un any captaria 10 milions d’afiliats.
Com és sabut, aquesta primera i breu obertura va acabar abruptament amb la declaració de la llei marcial pel general Wojciech Jaruzelski, aleshores ministre de Defensa, que va assumir el poder, va
Des que es va retirar de la política, Walesa s’ha dedicat a combatre la deriva autoritària del Govern nacionalista
il·legalitzar el sindicat i en va detenir els dirigents. El cop d’Estat –acció desesperada o maniobra per evitar una intervenció rusa?– no va fer més que retardar el que era inevitable. L’arribada del reformista Mikhaïl Gorbatxov al poder a l’URSS el 1985 va impulsar la reobertura del règim i el 1989 es van celebrar unes eleccions semidemocràtiques que van donar entrada a l’oposició al Parlament. Jaruzelski va nomenar primer ministre, al capdavant d’un govern de coalició, un conseller de Walesa. L’electricista de Gdansk va ser elegit president de Polònia l’any següent, en les primeres eleccions democràtiques. Però només va durar un mandat. I no va ser poc discutit. El desembre del 1995 es va presentar a la reelecció i en va sortir escaldat. Defraudat i sense altres mitjans de vida, el 2 d’abril del 1996 –divendres es van complir 25 anys de l’esdeveniment, segons els recordatoris d’efemèrides–, es va reincorporar al seu antic lloc de feina a les drassanes, per a esglai de propis i estranys. (No hi ha gaires casos així, però no és l’únic: el 1989, qui havia estat secretari general del PCE, Gerardo Iglesias, va tornar a treballar a la mina de Rioturbio, a Mieres, després de deixar el partit i la política). De tota manera, el nou Walesa va durar poc com a electricista: al cap de poques setmanes el Parlament va aprovar una llei que reconeixia el dret dels expresidents a una pensió de l’Estat, i ho va deixar.
El seu últim intent de mirar de recuperar la presidència, el 2000, va acabar amb un fracàs estrepitós (1% dels vots) i Walesa va decidir abandonar finalment la política. Tanmateix, des d’aleshores ha utilitzat el seu nom i el seu prestigi per criticar l’autoritarisme i antieuropeisme del Govern nacionalista, a qui sembla haver-se renditla nova direcció de Solidarnosc.
Les drassanes de Gdansk van ser privatitzades i, tot i que van evitar el tancament –cosa no va passar amb altres velles indústries europees–, avui només ocupen 2.000 treballadors. Però Gdansk ha continuat fidel a la seva ànima rebel. Juntament amb altres ciutats del país, on l’oposició s’ha fet forta, encapçala la resistència als ultraconservadors. Abans de ser assassinat per un ultra el 2019, el carismàtic alcalde Pawel Adamowicz havia convertit la ciutat en referent d’una societat oberta, tolerant i multicultural, reconeguda amb el premi Princesa d’Astúries de la Concòrdia com a símbol de la lluita per les llibertats cíviques. Els seus successors han mantingut la mateixa línia. Lech Walesa s’ha començat a apagar, però l’esperit dels obrers de Gdansk continua viu.