El preu de la independència

Aquest 2021 es compleixen 300 anys des que el missioner luterà Hans Egede va posar els peus a Grenlàndia per primera vegada. Era el 1721 quan el clergue danonoruec va establir una missió per cristianitzar els inuit, el poble indígena d’aquesta regió àrtica, i un monopoli comercial per finançar-la.

Marcava així l’inici de l’era colonial de l’illa més gran del món. Tres segles després, Grenlàndia continua formant part de Dinamarca, però amb un govern autònom, ple dret a l’autodeterminació i anhels d’independència.

Tot i això, hi ha una peça clau perquè la independència sigui possible: l’autosuficiència econòmica, que de moment està molt lluny de ser una realitat. Grenlàndia depèn gairebé exclusivament de dues úniques fonts d’ingressos: la pesca, que representa més d’un 90% de les exportacions, i la subvenció anual de Dinamarca, de més de 500 milions d’euros, gairebé la meitat del pressupost públic.

Així l’illa es veu obligada a mantenir els vincles amb Copenhaguen, que custodia les competències en seguretat i política exterior. Però des del 2009, quan el Parlament danès va aprovar la llei d’autonomia de Grenlàndia, el Govern de Nuuk té ple control sobre àrees estratègiques com els seus recursos naturals, claus per al desenvolupament dels dos futurs motors de creixement: la mineria i el turisme.

L’escalfament global suposa, alhora, una amenaça i una oportunitat per a aquesta illa remota de 56.000 habitants. El desglaç està obrint rutes marítimes en altres temps congelades i facilitant l’accés als valuosos minerals que atresora el seu subsol.

Grenlàndia acumula els jaciments més grans sense explotar de terres rares, un grup de 17 elements crucials per al desenvolupament d’energies verdes, productes electrònics i armament militar. Entre els grenlandesos no són pocs els que veuen en aquests tresors enterrats la clau per avançar cap a la independència. Tot i que tampoc els que alerten que el preu que caldria pagar seria massa alt, sobretot per l’impacte mediambiental de la seva explotació i pels possibles perjudicis per al desenvolupament del turisme.

La importància geoestratègica dels minerals de Grenlàndia s’ha incrementat extraordinàriament en les últimes dècades, especialment des que la Xina s’ha erigit com a líder mundial incontestable en l’extracció i processament de terres rares. El gegant asiàtic controla més d’un 80% del subministrament global d’aquests elements, cosa que preocupa els països occidentals, especialment els Estats Units, pel temor d’un possible fre en les exportacions. “La creixent competència dels Estats Units amb la Xina fa que els recursos naturals de Grenlàndia s’hagin tornat molt importants, perquè tenen el potencial de ser una font alternativa”, explica Kristian Søby Kristensen, politòleg de la Universitat de Copenhaguen expert en seguretat i geoestratègia de l’Àrtic.

En els últims mesos, el debat sobre el paper que ha d’interpretar la mineria en el desenvolupament econòmic de Grenlàndia