La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una tarda al Zendal
Les persones d’entre 60 i 65 anys han començat a ser vacunades amb AstraZeneca, en un carril diferent de la població més gran. Aquesta és una crònica de la vacunació a Madrid.
Vaig arribar als voltants de l’hospital Isabel Zendal quan faltaven vint minuts per les cinc de la tarda. Mitja hora abans de les 17.09 hores que, amb precisió prussiana, exigia l’avís del Servei Madrileny de Salut. La cua era immensa. “Això serà lent”, vaig pensar, mentre em situava a la fila amb aquell punt d’indecisió que de vegades tenen les cues en aquest país, no fos cas que estiguis fent el préssec i el punt d’arrencada sigui en una altra banda. Els cartells indicatius els trobaríem més endavant, a mesura que envoltàvem l’hospital construït per la Comunitat de Madrid per fer front a les emergències de l’epidèmia.
Tarda ennuvolada de Divendres Sant a l’extraradi de Madrid. Tarda de pel·lícula trista de Vittorio Gassman. L’hospital Isabel Zendal, infermera gallega pionera en les missions internacionals, es troba a l’àrea de Valdebebas, a mig camí entre Ifema i la T4 de l’aeroport de Barajas, molt a prop de la ciutat esportiva del Reial Madrid i pràcticament enganxat a un modern edifici circular de l’arquitecte Alejandro Zaera-Polo, popularment conegut com el dònut de la Ciutat de la Justícia. Es tracta de l’únic edifici construït del megalòman projecte de l’administració d’Esperanza Aguirre per reunir tots els jutjats de Madrid en un conjunt urbanístic de primera divisió, amb edificis singulars encarregats a algunes de les principals estrelles de l’arquitectura internacional. Es van enterrar milions d’euros en projectes, maquetes i viatges a Nova York i Singapur per acabar en el no-res i en un procés judicial, encara no finalitzat, per presumpte desfalc.
Les cues llargues conviden a lligar caps. El Partit Popular madrileny és de goma. Ho aguanta tot. No l’enfonsa cap escàndol, perquè la divisa dels seus electors, perfectament identitària, és “abans morts que governats per l’esquerra”. Antonio Gramsci s’ho passaria bé, al Gran Madrid. A la capital d’Espanya es manifesta amb diàfana claredat el concepte d’hegemonia. El PP madrileny cau, rebota i deixa borni un partit de l’esquerra. Aquest vegada qui té tots els números per rebre és el PSOE, que s’està adreçant a un electorat centrista que potser ja no existeix. Perdent insensatament l’alcaldia de Madrid, l’esquerra de la capital va quedar en fora de joc. És possible que ho lamentin durant molts anys.
El cua és llarga però avança amb fluïdesa. Superada la indecisió dels primers moments, les cues a Espanya són molt disciplinades. Qui hagi viscut uns anys a Itàlia sap a què em refereixo. Sota el cel encapotat, la gent parla de les seves coses. Molts han vingut acompanyats, pel que pugui passar. Aquí hi ha la generació de 60 a 65 anys. La generació del Pla d’Estabilització. El nostre destí va ser dibuixat per Joan Sardà Dexeus, l’economista català de vella filiació republicana que va ajudar el règim de Franco a sortir de l’economia de guerra quan l’autarquia estava al caire de la fallida, per manca de divises. Els nord-americans, que acabaven de signar el tractat de les bases militars, es van alarmar i van encoratjar un canvi urgent de línia econòmica. Sardà treballava a Caracas com a assessor del Banc Central de Veneçuela i mantenia relacions excel·lents amb el Fons Monetari Internacional i el el Banc Mundial. El van fitxar els tecnòcrates de l’Opus Dei com a director del servei d’estudis del Banc d’Espanya i de la seva oficina en van sortir les línies mestres de la liberalització econòmica, fins ara mai interrompuda. És fascinant veure com les idees bàsiques del 1959 –obertura a l’exterior, indústria i turisme– tornen a estar ara sobre la taula.
La cua continua avançant i quan arribem a la porta de l’hospital els acompanyants queden en espera sota el cel encapotat. La brigada Sardà Dexeus s’endinsa al laberint. El Zendal és un hospital de campanya amb mampares de fira de mostres. Net, nou, ben endreçat. Molts llits han estat retirats per habilitar els sets de vacunació. La cua continua avançant i les mirades es fan més greus. Una cosa nova ens passarà al cos. El sistema immunològic tindrà visita. Quan veig les joves infermeres i infermers una alenada d’aire fresc m’aixeca l’ànim. Se’ls veu contents, dinàmics. Transmeten gust per la vida. Una veu adverteix: “Traieu-vos la jaqueta i decidiu a quin braç voleu que us vacunin”. Com que em costa de distingir entre dreta i esquerra (cosa que va
La vacunació a Madrid aleteja sobre una campanya electoral en què la dreta va disparada
provocar més d’una situació còmica durant el meu servei militar a Almeria), decideixo que serà al braç sense rellotge, és a dir, el dret. Quan m’assec la infermera està situada a la meva esquerra. Amb amable rapidesa, injecta. Sento una punxada geopolítica i per un moment crec que veig Boris Johnson, el molt lladre, jugant a escacs amb vials d’AstraZeneca. Després de recollir el certificat de vacunació cal asseure’s deu minuts en una sala d’estar, per si passés alguna cosa. Em prenc un paracetamol i dono la benvinguda al vector ChAdOx1. Caldrà tornar d’aquí a deu o dotze setmanes.
Veritablement és una proesa, haver fabricat vacunes un any després de l’esclat de l’epidèmia. Em sento alleujat, però amb la sensació que encara no ho hem vist tot. Surto de l’hospital a les 17.30 hores per l’avinguda Manuel Fraga Iribarne d’una ciutat on volen esborrar el carrer Indalecio Prieto, el dirigent socialista que va col·locar el PSOE sota la disciplina atlàntica i va intentar restaurar la monarquia el 1947. Mastego hegemonia i escric aquestes línies amb unes dècimes de febre i una lleu sensació de cansament.